Lluitar, crear, construir poder popular!

Sentiment de pertinença a Catalunya

2009-10-31T04:33:00.004+01:00

Algunes dades rellevants del BOP (Baròmetre d’Opinió Política) del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió), a la pregunta nº25 de l’enquesta que es va fer el Juliol de 2009. A la següent pregunta: amb quina de les següents frases se sent més identificat/ada? Entre elles: només espanyol, només català, d’un més que d’un altre o d’ambdós per igual.

Els resultats: el 6% dels enquestats sobre un total de 2.000 persones, diu que se sent només espanyol. El 3,6% se sent més espanyol que català. El 42,3% se sent tan espanyol com català. El 27,7% s’identifica més català que espanyol i el 17,5% diu sentir-se només català. Per acabar, un 2,9% no sap o no contesta a la pregunta.

Les conclusions: els que diuen sentir-se només espanyols i més espanyols que catalans (el 9,6%) són una minoria molt gran a Catalunya si ho comparem amb l’enquesta de l’any 1982, que ens mostra que el 23% dels enquestats se sentia només espanyol i el 9% se sentia més espanyol que català (Shabad, 1986). Veiem clarament que d’un 32% a un 9,6% hi va un bon tros, caldria preguntar-se el perquè d’aquesta desafecció envers l’Estat. Per altra banda, els que se senten només catalans o més catalans que espanyols sumen un 45,2%, una dada molt significativa ja que l’any 1982 només sumaven el 27% de la població (un 9% només català i un 18% més català que espanyol). Podem afirmar, per tant, que el sentiment catalanista s’ha incrementat molt en el últims 27 anys, concretament un 18,2%, provocat potser pel reemplaçament generacional i la desafecció amb la política espanyola. Per últim, caldria destacar que el 42,3% de la població se sent tant català com espanyol, una dada molt similar a la de l’any 1982, que fou un 41%.

Aquestes dades ens acosten a una sèrie de preguntes molt coents a les que intentarem donar resposta a mesura que puguem.

Hi ha un procés d’alienació per part de la societat catalana cap a l’Estat espanyol?

Salut!

Después de un tiempo

2009-07-14T22:12:00.004+02:00

Musico-teràpia, lee mientras escuchas:

Después de un tiempo, uno aprende la sutil diferencia entre sostener una mano y encadenar un alma, y uno aprende que el amor no significa sexo y una compañía no significa seguridad, y uno empieza a aprender que los besos no son contratos y los regalos no son promesas, y uno empieza a aceptar sus derrotas con la cabeza alta y los ojos abiertos, y uno aprende a construir todos sus caminos en el hoy, porque el terreno de mañana es demasiado inseguro para planes y el futuro tiene una forma de caerse en la mitad.

Y después de un tiempo uno aprende que si es demasiado, hasta el calor del sol quema. Así que uno planta su propio jardín y decora su propia alma, en lugar de esperar a que alguien le traiga flores. Y uno aprende que realmente puede aguantar, que uno realmente es fuerte, que uno realmente vale, y uno aprende y aprende... y con cada día uno aprende. Con el tiempo aprendes que estar con alguien porque te ofrece un buen futuro significa que tarde o temprano querrás volver a tu pasado. Con el tiempo comprendes que sólo quien es capaz de amarte con tus defectos, sin pretender cambiarte, puede brindarte toda la felicidad que deseas. Con el tiempo te das cuenta de que si estás al lado de esa persona sólo por acompañar tu soledad, irremediablemente acabarás deseando no volver a verla.

Con el tiempo entiendes que los verdaderos amigos son contados, y que el que no lucha por ellos tarde o temprano se verá rodeado sólo de amistades falsas. Con el tiempo aprendes que las palabras dichas en un momento de ira pueden seguir lastimando a quien heriste durante toda la vida. Con el tiempo aprendes que disculpar cualquiera lo hace, pero perdonar es sólo de almas grandes. Con el tiempo comprendes que si has herido a un amigo duramente, muy probablemente la amistad jamás volverá a ser igual. Con el tiempo te das cuenta que aunque seas feliz con tus amigos, algún día llorarás por aquellos que dejaste ir. Con el tiempo te das cuenta de que cada experiencia vivida con cada persona es irrepetible. Con el tiempo te das cuenta de que el que humilla o desprecia a un ser humano, tarde o temprano sufrirá las mismas humillaciones o desprecios, multiplicados al cuadrado. Con el tiempo comprendes que apresurar las cosas o forzarlas a que pasen ocasionará que al final no sean como esperabas.

Con el tiempo te das cuenta de que en realidad lo mejor no era el futuro, sino el momento que estabas viviendo justo en ese instante. Con el tiempo verás que aunque seas feliz con los que están a tu lado, añorarás terriblemente a los que ayer estaban contigo y ahora se han marchado. Con el tiempo aprenderás que intentar perdonar o pedir perdón, decir que amas, decir que extrañas, decir que necesitas, decir que quieres ser amigo: ante una tumba, ya no tiene ningún sentido.

Pero desafortunadamente, sólo con el tiempo.

Anònim (atribuït a Borges)

TINGLAO se'n va de gira!

2009-05-22T16:26:00.010+02:00

Doncs si, no parem! Cada cop ens surten més concerts, sobretot a partir de la gravació de la 1era maqueta (VERBENA), que està disponible gratuïtament a internet (http://www.myspace.com/tinglaosbd), gravada l'estiu passat. Ara però n'estem modificant les pistes perquè han entrat 2 músics més al grup: un guitarrista i un saxofonista. Quedarà molt millor! ja ho veureu.

També tenim alguns directes grabats: el Dis-concert del CLAP de Mataró (novembre) i el concert de la Festa de la Diversitat de Sabadell (abril). Estan disponibles al grup "TINGLAO" del facebook ( http://www.facebook.com/group.php?gid=27574871523&ref=ts ).

Diumenge passat varem tenir el plaer de tocar en una de les millors sales de l'Hospitalet i m'atreviria a dir de Catalunya, la SALA MANDRA. Vàrem estar tocant a la sala 2, la mítica diuen. El millor valedor és el gran SO, impresionant! Com a músic, és un dels llocs on millor m'he sentit, curiosament, a una altra sala de l'Hospitalet he tingut unes sensacions semblants de so magnífic, la Sala Lennon's (també anomenada Demonix - d'ambient gòtic-).

TINGLAO SE'N VA DE GIRA!!

Aquest divendres 29 de maig comencem una mini gira de 9 concerts (i potser algun més i tot!). El primer destí és La Pobla de l'Illet on som cap de cartell de la Festa Major. El dia següent ens n'anem cap a Terrassa, al local dels Minyons que celebren una festa amb 4 colles castelleres més. Arribats al mes de juny el dia 13 toquem a les festes d'un barri de Barcelona (ara no sé dir a quin...), el 19 toquem a Sant Quirze al CEIP 11 de Setembre animant la "La Nit Màgica" de final de curs, el 20 anem a la plaça Santa Anna de Mataró i el 23 de juny celebrarem la revetlla de Sant Joan al meu estimat poble (SENTMENAT!!), ens trobaràs a Can Vilà així que no t'ho perdis. El dia 26 està per confirmar un concert a les festes de Torreguitart (Sabadell) i el 27 tocarem a la Plaça del Treball de Sabadell. També està per confirmar encara un possible concert al Festival Esperanzah (http://www.esperanzah.es/ca/ ) que es farà al Prat de Llobregat els dies 26-27-28 de juny, de moment estem sel·leccionats en 18ena posició entre 100 grups dels quals en surten 50 elegits (tenim moltes possibilitats!! Reseu per nosaltres). I la gira continuarà el juliol a Sant Feliu de Codines el dia 4 de juliol i acabarem el dia 13 al Generador Summer Festival (9Barris, Bcn).

Experiència al Sàhara

2009-05-07T21:53:00.009+02:00

Amb tantes coses per dir, es fa difícil fer una síntesi de quatre línies de la millor setmana santa de la meva vida. Millor començar pel començament: un autocar ens porta a València el dia tres d’abril de 2009, a les deu de la nit agafem un Boeing 737-800 de la companyia Air Algérie, fem escala a Oran i tot seguit tornem a volar cap a Tindouf, el nostre destí final; situat al sud-oest d’Algèria. És negra nit, les estrelles es veuen amb claredat i els nostres nervis estan a flor de pell. La majoria de nosaltres acabem d’aterrar a un país nou, molt diferent de les comoditats i els avantatges de que gaudim habitualment. Ens condueixen amb camió cap al camp de refugiats sahrauís d’Auserd, creuant el desert en línia recta cap a l’est.

Després de menjar molta sorra i veure alguns camell solitaris, arribem a l’ajuntament d’Agüenit, mentre surt el sol descarreguem els paquets farcits de material sanitari i escolar, un total de quaranta-vuit caixes. Un jeep ens condueix a casa i ens fem una primera idea de com són les haimes, les construccions de fang i el paisatge desèrtic que les envolta, estem molt impressionats. Cap a les vuit ens disposem a dormir en una estança per a convidats, el lavabo fa molta pudor i el primer contacte amb la família és estrany. A les deu ja ens porten l’esmorzar, hem dormit 2 hores i sense més, mengem i prenem el te. Coneixem la família Ali: mare, fill i filla, cosins i tiets, diverses persones més que s’acomoden a la haima sense saber molt bé que representen, no parlen, fumen, beuen te i observen. Són amables i riuen, la Fideya, la filla gran de 21 anys, fa de traductora per a la família. Toquem la guitarra, ballem i aprenem la seva llengua, ens deixem fer henna a la mà i dinem a hores passades. A la tarda, l’expedició de trenta-vuit persones, visita l’escola i té el primer contacte amb els nens i nenes amb els quals viuran una experiència inoblidable d’una setmana. Més tard, visitem el mercat i fem les primeres compres amb dinars algerians.

Constatem que, tot i tenir més mercaderies de les que ens pensàvem, la majoria de coses no són desitjables als ulls d’un europeu. Els comerciants i la gent ens saluden, són molt simpàtics amb nosaltres. Tornem a casa fent una passejada de deu minuts i el dia es va enfosquin, la lluna apareix, ens sentim cansats després de dos dies sense deteniment. Sopem, xerrem amb la família i dormim sobre un sòl encatifat, dur però còmode sota una manta gruixuda. Els dies es van anar succeint, a les 9 del matí cap a l’escola fins les 12 i a la tarda de 4 a 6, fent activitats de tota mena: torneig de futbol, gimcana, pintar samarretes, crear jocs de taula, ballar danses tradicionals, etc. La nostra rutina consistia en anar a l’escola matí i tarda, esmorzar, dinar i sopar a casa, normalment pasta, arròs o llegums amb salsa de tomàquet, oli i pebrot amb l’excelentíssima carn de camell. Les tardes les aprofitàvem per anar al mercat a adquirir bens: aigua, menjar i articles de regal. Trucàvem a les famílies des dels locutoris i fèiem passejades per l’immens campament. Un dia varem visitar l’hospital i l’última nit anàrem a les dunes, un lloc extremadament sensorial, màgic i sensual, incomparablement únic.

Algun dia ens rentàvem el cap per l’acumulació de sorra, tot i així no ens sentíem bruts. Érem feliços perquè ens sentíem molt ben acollits, la misèria es convertia en estimació, la gent del carrer ens oferia entrar a prendre un te a casa seva, l’ambient era de pau, amor i amistat. Realment, posats a fer un judici de valor, és molt injust el que s’ha fet a aquest poble oprimit i oblidat, se’ls ha fet fora de la seva terra i se’ls ha pres la llibertat, se’ls ha condemnat a viure al pitjor desert africà on no hi creix ni un bri d’herba, més de 35 anys suportant i resistint els calors infernals de l’estiu i les freds frigorífiques dels hiverns. Amb una clara dependència humanitària de recursos, com per exemple d’aigua, que emmagatzemen en uns dipòsits particulars que amb sort reomplen cada dos mesos. Tot i així, els sahrauís no perden l’esperança de ser lliures allà on els pertoca. Tornar a trepitjar la seva terra és el seu dogma, governar-se a sí mateixos, ser reconeguts internacionalment, per fi, no viure més de forma provisional en un desert àrid i molt dificultós per la vida humana. Una gent que no és egoista, que dona tot el que té, que estima, que lluita, que sobreviu, només ens demana una cosa: que portem el seu missatge més enllà de les seves fronteres, que diguem no a l’ocupació marroquina del territori sahrauí i que cridem amb tota la nostra força VISCA EL SÀHARA LLIURE!

Expedició 3 a 11 d’abril de 2009

Projecte Sentmenat – Auserd

Y vuelvo a las andadas...

2009-02-17T10:17:00.006+01:00

...y me bomito gritando un sueño, no me quedan balas si me despierto y sigo durmiendo!

(fragment inicial de la cançó "vuelvo a las andadas" dels Estopa, sempre em ve al cap quan em retrobo amb una causa oblidada per un temps)

Peu de foto: Jo tocant amb Muskaria a la festa major de Sentmenat 2008.

Benvolguts lectors, amics i desconeguts.

Torno a escriure en aquest blog que tenia mig oblidat des del març de 2008. Han succeït moltes coses d'ençà de l'última actualització, com a fet més important políticament parlant hi ha hagut el canvi de govern al país més poderós del món, els demòcrates han guanyat de la mà de Barack Obama, sobre el qual s'hi han dipositat moltes esperances de canvi. No serà dificil millorar la tasca de Bush en els últims 8 anys, amb una política exterior de confrontació i una política interior conservadora i fonamentada en la religió més carca. No hi ha gaire més a dir, tothom sap les coses que ha fet malament o simplement no ha fet Bush. Espero que EUA s'equipari socialment als païssos europeus, amb una sanitat pública o si més no cada cop més oberta a la població que no s'ho pot permetre, entre d'altres tasques a realitzar, com una major sensibilitat pel canvi climàtic i la crisi econòmica del mercat financer capitalista.

En quant a les polítiques de casa, veiem com CiU, de la mà de Núria Colomé i la seva majoria absoluta a l'ajuntament fa i des fa sense cap tipus d'oposició. Un cop acabi la legislatura serà el moment d'analitzar què ha passat amb les promeses electorals, quins projectes s'han tirat enrera i quin balanç obtenen els nous projectes iniciats per ells mateixos, tals com la piscina coberta.

Aquest any s'ha caracteritzat per l'obertura de dos canals de comunicació nous a Sentmenat: el diari (http://www.diaridesentmenat.com/) i la radio (http://www.radiosentmenat.com/). Amb l'esperança que la informació sigui l'artilleria de la llibertat d'expressió, espero que aquests dos mitjans es consolidin com a referents informatius del poble. Sense obviar la tasca del portal web http://www.sentmenat.com/. Aquest últim però, el podríem criticar de molt afí al poder, ja que gairebé tot el que publica fa referència als "èxits" de l'ajuntament. Es tracta doncs, d'un mitjà independent d'informació periodística o un òrgan més de comunicació de l'ajuntament?

Cadascú és lliure d'opinar el que vulgui.

Visiteu:

www.myspace.com/tinglaosbd i descarregeu-vos la nostra maqueta gratuïtament.

Salut i fins un altre!

¿Y si simplificáramos todo esto?

2008-03-28T10:49:00.003+01:00

Cuáles son exactamente las reglas que rigen el derecho a la secesión y, en general, lo que se llama autodeterminación de los pueblos?

Parece complicado, si creemos a nuestros grandes medios de comunicación:

En Asia, los tibetanos tienen derecho. Pero no los iraquíes, ni los afganos.

En Oriente Medio, los israelíes tienen derecho. Pero no los palestinos, ni los kurdos.

En África, los coroneles mafiosos del Este del Congo tienen derecho, pero no el Sahara Occidental.

En América Latina las provincias ricas (de derechas) de Bolivia y de Venezuela tienen derecho. No lo tienen los indios de Chile, México, etc...

En los Balcanes, los albaneses de Kosovo tienen derecho, pero no los serbios de Kosovo, ni los de Bosnia.

En Europa occidental, los flamencos tendrían derecho, pero no los irlandeses del norte, ni los vascos, ni catalanes.

Complicado, en efecto. ¿Y si simplificáramos todo esto? No tendrían derecho a la autodeterminación más que los que están "con nosotros". Los otros, no.

Y, ya que estamos, sustituyamos la palabra "demócrata" por "con nosotros" y la palabra "terrorista" por "contra nosotros".

La política es sencilla cuando se quiere.

Michell Collon

La cita electoral

2008-03-07T02:24:00.004+01:00

Resten 48 hores,...

ZP o RJY?

Això s'ha convertit en una democràcia presidencialista en tota regla, si o no?

Sembla que no hi hagi més partits en aquesta Espanya tant profunda...

Apel·leu als principis, als pròpis valors, tots en tenim. Cal anar a trobar-los. No al bipartidisme espanyol, per repugnant.

Últimament només faig que veure merda sortir per la tele, pels mitjans espanyols dels debats cara a cara, Rajoy - ZP, au va! I què se n'ha fet de la democràcia?

Multipartidisme o una esquerra amb força!

Una abraçada

Escrivint des de la Uni

2007-12-04T14:25:00.000+01:00

Avui escric des de la Universitat. Acabo de sortir de classe de Relacions Internacionals, tot plantejant-me una serie de dubtes i neguits sobre el món en general.

Primer he anat a veure el professor Soriano al seu despatx per consultar unes notes de les pràctiques i tot seguit li he preguntat sobre temes de l'actualitat internacional que em preocupen. Tot molt interessant i ben contrastat, ha durat poc per be que hem acabat parlant de les possibles sortides al món laboral que pot tenir un futur especialista en Relacions Internacionals (en el cas que faci el Màster).

Ja m'he perdut. Per on anàvem? ah si, a classe hem parlat sobre l'actualitat política internacional com sempre a cada inici de classe, dos cops per setmana (dimarts i divendres) - no pretenc pas que us apreneu el meu horari -. Avui tocava el tema Chávez (molt comentat últimament), Putin i un altre apunt sobre l'Agència de Seguretat Nacional Nord-Americana que ha elaborat un informe desacreditant el discurs de política exterior de Bush, és a dir, que ha desmentit que Iran estigui en possessió d'armes nuclears o en tingui la capacitat o la voluntat de crear-ne. Parlant en plata, que no aquest cop no s'utilitzarà aquesta excusa per a un possible atac o invasió genocida a l'Estat veï d'Irak. Si aquesta excusa no funciona, alguna altra en trobarà l'administració de Bush si aconsegueix vèncer a les pròximes presidencials del 2008, cosa que té ben fotuda si Hillary Clinton presenta un canvi de govern amb cara i ulls i un projecte més humà per al món, respectant els països pobres i subdesenvolupats i per descomptat, respectant tots els individus.

De ben segur que la seva política exterior, social-demòcrata farà recuperar una imatge dels Estats Units molt desgastada en els últims anys per la pèssima actuació de l'administració republicana de Bush.

També volia parlar sobre Chávez i el seu plebiscit al poble del cap de setmana passat, però crec que necessitaré una entrada a part per a desenvolupar el contingut de les meves reflexions. Tot i no ser un personatge gaire aclamat per la societat internacional, Chávez és un home que per les seves pròpies vivències (com per exemple el cop d'Estat sofert essent el president electe, legítim de Veneçuela), la seva especial trajectòria de vida i per haver-se influït en pensadors actuals que considero molt bons (com per exemple Noam Chomsky, del qual en va recomanar l'últim llibre el 20 de setembre de 2006 a l'Assamblea General de l'ONU, Nova York, que té per títol "Hegemonia i supervivència. El domini mundial dels Estats Units", 2004; mentre feia el discurs de benvinguda).
En aquest discurs es va produir una anècdota molt curiosa que si us ve de gust podeu llegir i veure en el següent enllaç: revelión. org/noticia

Bé, avui ho deixaria aquí. Només vull donar una noticia personal: aquest matí he aprovat el carnet de conduir. Res més, petons a tothom!

La nómina de mi padre

2007-11-15T23:06:00.000+01:00

(Artículo de Forges en El País)

'La nómina de mi padre en diciembre de 1979 era de 38.000 pesetas. Él trabajaba como peón en una obra. En ese mismo momento le ofrecieron comprar una casa. Le pedían un total de 500.000 pesetas por ella. Decidió no arriesgar y continuar viviendo en régimen de alquiler, en unas condiciones muy buenas. Se trataba de una casa modesta pero muy bien ubicada, en pleno centro de un pueblo cercano a Barcelona. A los pocos meses mi padre y mi madre compraron un terreno en otro pueblo de la misma provincia y en menos de cinco años de esfuerzo ya habían levantado y pagado una vivienda de 120m2.
Han pasado 27 años. En 2006 y en el mismo pueblo donde viven, un piso modesto de 75m2 a las afueras no se encuentra por menos de 35 millones de pesetas, y estoy siendo muy generoso.En el año 1979 el coste de un piso era del orden de 14 mensualidades de un peón de obra 38.000 pts/mes x 14 meses = 532.000pts. El sueldo en 2006 de un universitario recién titulado en ingeniería informática sin experiencia profesional no llega a las 200.000 pesetas mensuales. En el año 2006 una vivienda modesta cuesta 175 mensualidades (14 anualidades!!!!) de un ingeniero informático. 200.000 pts/mes x 175 meses=35.000.000 pts. Los jóvenes de hoy necesitaríamos cobrar 2,5 millones de pesetas mensuales para estar en igualdad de condiciones con nuestros padres que compraron una vivienda a principios de los años 80. 2.500.000 pts/mes x 14 meses = 35 Mill. de pts. Los pisos en el año 2006 deberían costar 2,8 millones de pesetas para que los jóvenes de hoy estemos en igualdad de condiciones con nuestros padres en 1979. 200.000 pts/mes x 14 meses = 2.800.000 pts. No encuentro adjetivo alguno en el año 2006 para calificar lo que mi padre consideró arriesgado en 1979. Está claro que los pisos no van a pasar a costar de la noche a la mañana 30 veces menos, de 35 a 3 millones. También está claro que no voy a cobrar 2,5 millones de pesetas mensuales, por muy buen trabajo que encuentre y por muchos estudios que tenga. Lo primero que se le ocurre a uno es seguir viviendo en casa de sus padres y ahorrar el 100% del sueldo durante los próximos 14 años, para el año 2020 (yo rondaré ya los 40 años de edad) tendré el dinero suficiente para comprar una vivienda al coste del año 2006 pero, por supuesto, no al coste del año 2020. Evidentemente esta ocurrencia la desecha uno antes de hacer cualquier cálculo. Aunque un joven bienintencionado consiga ahorrar 2, 4 o 6 millones con mucho esfuerzo en pocos años, a día de hoy nunca podrán evitar:

1) Pedir un préstamo al banco a 40 o 50 años (si consigues ahorrar 2, 4 o 6 millones puedes reducir el período a 35 - 45 años, pero 5 años no suponen prácticamente nada cuando estamos hablando de medio siglo de pago). Te darás cuenta de que no vives en una democracia sino en una dictadura. El dictador no se llama Francisco Franco, sino La Caixa, BSCH, Banc de Sabadell o, en general, 'la banca'. Ni siquiera tendrás la libertad de decir lo que piensas a, por ejemplo, tu jefe, no vaya a ser que cierre el grifo y no puedas pagar al dictador.

2) La otra solución es pagar un alquiler de por vida. En este caso el dictador se llamará Juan García, José Pérez o Pablo el arrendador. La situación no es distinta a 1).
Después de esta reflexión ten la delicadeza de no decir a un joven que su problema es que no ahorra, eso fue válido para ti en 1979, incluso era valido para algunos jóvenes en 1999, pero no en 2006, en 2006 sólo consigues cargar con más impotencia, si cabe, al muchacho. El esfuerzo de nuestros padres, sin duda alguna admirable, no era estéril (podían obtener una vivienda de propiedad en un período de 5 años). El mismo esfuerzo realizado por nosotros, los hijos, sólo llega para quizá reducir en 5 años una hipoteca de medio siglo.

La vivienda nunca fue un objeto para enriquecerse, sino para vivir y es de lo poco material que sí necesitamos. La ley del libre mercado puede establecer el precio de los televisores de plasma al precio que quiera... yo no los compraré... pero nunca tuvimos que permitir que esa misma ley fijara el precio de la vivienda, porque todos Necesitamos vivir en una y no todos podemos pagarla. Los jóvenes, incluso aquellos que tenemos estudios superiores, no podemos competir'.

Forges, EL PAÍS, 2/5/2006

PER AQUEST MOTIU ES CONVOCA UNA MANIFESTACIÓ EL DISSABTE 23 DE NOVEMBRE A LES 17:00 h. A BARCELONA A LA PLAÇA CATALUNYA.

"No podemos volver a casa por navidad porque todavía no nos hemos marchado de ella."

DOCUMENTAL: THE WAR ON DEMOCRACY

2007-11-08T01:05:00.000+01:00

THE WAR ON DEMOCRACY (1 h 34 min.)

En este documental John Pilger sugiere que, más allá de llevar la democracia a todo el mundo, como siempre proclama el Gobierno de EEUU, en realidad éste está haciendo todo lo posible para obstaculizar su avance. Pilger realiza entrevistas exclusivas con oficiales del gobierno americanos, incluyendo agentes que revelan por primera vez cómo la CIA ha desplegado y está desplegando su guerra particular en Latino América.

"El documental cuenta, sobre todo, una historia positiva: la del levantamiento de los movimientos sociales populares que han llevado al poder a gobiernos que han prometido enfrentarse a aquellos que controlan la riqueza nacional y al amo imperial. Venezuela ha tomado el liderazgo, y uno de los hitos de la película es una rara entrevista cara a cara con el presidente Hugo Chávez" (*).

(BBC Mundo) Reconocido y premiado a nivel mundial, Pilger, cuenta con una carrera periodística de casi medio siglo, ha recorrido el mundo y reportado conflictos en Vietnam, Camboya, Centroamérica, Sudáfrica, Irak y los territorios palestinos, entre otros lugares. El corresponsal de guerra es conocido por su impasible crítica a los gobiernos de Occidente, sus políticas militares y económicas y el impacto de las mismas en la vida de los más desposeídos.

La M.A.T.

2007-10-04T02:09:00.000+02:00

Què representa aquesta línea de molt alta tensió de doble circuit de 400.000 volts - que es diuen ràpid - que vol grapar de punta a punta el nostre territori català?

Voleu dir que cal?

Ens falta corrent elèctrica o és que volen portar-la cap al nord d'Àfrica? Una necessitat o beneficiosos tractats comercials internacionals? Enriquiment nuclear, exportació, contaminació, desgast, boscos, serres i muntanyes talades per a encabir kilometres de fil elèctric. Paisatges desoladors, naturalesa desvirgada, ecosistemes putrefactes gràcies a la mà de l'homo sàpiens que no sap tractar la natura com es mereix. Tot és un joc de despropòsits. El pitjor de tot és que desapareixerà tot el que posseïm, allò que més valor té i més ràpid del que ens pensem. No vull caure en el negativisme, és un simple retrat del realisme. M'agradaria ser idealista i ho sóc, sobretot quan no miro res del que pudreix l'home amb les seves urpes. Quin món més capitalista, globalitzador, on anirem a parar.
Bé, a la fí un altre reflexió de les meves. Si voleu més informació sobre la MAT tan sols heu de clicar aquest enllaç i rebuscar per dins totes les seccions. És prou interessant. Ara tu, si tens un mínim de consciència, en voldràs saber més. Jo et deixo aquí, ara tu troba el teu punt de vista sobre el quíd de la qüestió.

NO A LA MAT!

U d'ocubre

2007-10-02T00:19:00.000+02:00

Avui és el dia del meu aniversari,

també és el dia que dóna nom a aquest bloc.

Avui he fet 19 anys,

i també l'11ena actualització des de la seva creació.

Avui no parlaré de res... vull deixar respirar el bloc, vull donar-li un dia de pau, vull respectar-lo. Vull donar-li tot el seu protagonisme avui, que és el seu gran dia, com també ho és el meu. Així que l'actualització d'avui va per a nosaltres dos.

Jaume felicitats i per molts anys més. Bloc, espero que serveixis per molts anys (actiu des del 26 de març de 2007) i donis moltes nits de bona lectura per als visitants.

A tothom, una abraçada!

TOT ÉS A PUNT! ESTIMEM EL NOSTRE BOSC

2007-09-29T16:46:00.000+02:00

Tot està a punt per començar, tota la feina realitzada per dur a terme la "gran caminada ecològica" està sent un èxit! Els "boscos nets" surten a tots els mitjans, els nostres boscos ja són mediàtics! Quina sort en tenim de tenir un paratge natural tant brut per a poder netejar-lo un bon dia i de pas sortir a la tele amb el posat destraler. Tots ens farem la foto al costat del tros de deixalla més gran, és a dir la nevera o el “bidette” (o el lavabo sencer!). La gent comença a estar neguitosa... sense anar més lluny el meu pare. Està exultant diria jo! després d'això necessitarà unes bones vacances. S'hi ha estat esforçant de valent, com els altres 3 "mosqueters" que han estat organitzant i muntant tota la parafernàlia, però ho fan de gust que això és el més important. Al final, quan passi tot i els boscos rellueixin, els haurem de donar les gràcies per haver-nos donat els motius per sortir tots junts a estimar el nostre bosc.

Res no sortirà malament! Tothom estarà ben content d'haver estimat el seu bosc durant tot diumenge, haver-lo cuidat i respectat serà la millor recompensa que els puguem haver donat. VISCA ELS BOSCOS, VISCA SENTMENAT!

"Carta dels 586 participants" o jo, Jaume CF.

FESTA MAJOR SENTMENAT 2007

2007-08-29T16:03:00.001+02:00

JA ARRIBA, JA S'ACOSTA, JA ÉS AQUÍ LA FESTA MAJOR DE SENTMENAT!!

PROGRAMA DE FESTES (www.ajsentmenat.es) - Retallat-:

Dijous, 30 d’agost

- a les 8:30 de la tarda, a l’ECUS. Exposició dels treballs efectuats pel Taller d’Art de Sentmenat durant el curs 2006/07.
S’oferirà informació i inscripcions del curs 2007/08.

- a les 10 de la nit, al cafè-granja “El Romaní”. Actuació del grup “Irakunda”

Divendres, 31 d’agost.

- a les 5 de la tarda, a l’Esplai de la Gent Gran. Ball de Festa Major amb el duet Aria i la cupletista Núria Inglès

- a les 8:30 de la tarda, a la masia de Can Sorts (entrada pel pati de l’escola). Inauguració de l’exposició “La pagesia a Sentmenat”. Piscolabis d’agraïment

Horari d’obertura de l’exposició: dies 1, 2 i 3 de setembre, de 12 a 14 i de 18 a 20 h.

- a les 10 de la nit, a la plaça de la Vila. Pregó de Festa Major

- a les 10:30 de la nit, a la plaça de la Vila. Espectacle de varietats amb Marianico el Corto, la cupletista Núria Inglès, Cotton
Ballet, la màgia espectacular d’Alis Kim & Luna, la vedette Tania Celaya i los Diablos de la Pampa.

- a les 11 de la nit, al pavelló de Can Sorts. Barrakes 2007 (1r dia), amb les actuacions de “Junts”, “La Troba Kung-Fú”, “Jaleo Real” i punxadiscos

Dissabte, 1 de setembre

- a les 9:30 del matí, al pavelló Primer de Maig. Torneig de Futbol Sala

- a partir de les 10 del matí, a la Casa de Andalucía. Campionat de Domino

- a les 12 del migdia, a les piscines municipals. Festival de cloenda de la temporada dels Cursets de Natació. Exhibició de natació sincronitzada preparada per Anabel Conde. Agraïment als participants en el Campus poliesportiu i de salut. Lliurament de diplomes i samarreta de record

- a partir de les 4 de la tarda, sortida de la plaça de la Vila. La Gimcana de l’Esport, Sent-3 (1r dia)

- a les 5 de la tarda, en el paratge del Castell. Open infantil BTT del Vallès. Informació: 660 488 692 (Eugeni). Demostració d’Autocross

- a les 6 de la tarda, en el centre esportiu Tèxtil Besòs. Torneig d’Hoquei sobre Patins

• 2a catalana: Club Patí Malgrat – H.C. Sentmenat
• 1a catalana: triangular C.E. Anoia, H.C. Girona i H.C. Sentmenat

- a les 7,30 del vespre, a la plaça de la Vila. Concert a càrrec de l’orquestra “Costa Brava”

- a les 9:15 del vespre, a la plaça de la Vila. Exhibició de country i altres balls de saló, a càrrec de balladors de Sentmenat i del grup “New Dance” de Sausset-les-Pins, amb motiu de l’agermanament de les dues viles.

- a les 11 de la nit, a la plaça de la Vila. Espectacle “A todo tango”

- a les 12 de la nit, a la plaça de la Vila. Ball de Festa Major amb la gran orquestra “Costa Brava”

- a les 11 de la nit, al pavelló de Can Sorts. Barrakes 2007 (2n dia), amb les actuacions de: “Quim Vera”, “Guanta Sound System”, “Revolta 21” i “Muskaria”

Diumenge, 2 de setembre

- a les 9 del matí, a les pistes de Can Baixeres. Torneig de Petanca en el 11è memorial Francesc Carbonell.

- a les 9 del matí, amb sortida de la plaça de la Vila. La Gimcana de l’Esport, Sent-3 (2n dia). Samarreta de record

- a partir de les 9 del matí, en el passeig Josep Duran (zona mercat). Trobada i plantada de Gegants en commemoració del 20è aniversari del Menna i de la Caterina, amb la participació de les colles de Badalona, la Xerinola de Cervelló, La Llagosta, Palau-solità i Plegamans i Sentmenat

- a les 9:30 del matí, amb sortida de la plaça de la Vila. Pedalejada popular amb BTT pels entorns de Sentmenat. Edat mínima 6 anys. Samarreta de record

- a les 10 del matí, a la plaça de la Vila. 4ª Diada de Creu Roja Joventut de Sentmenat i l’actuació del clown “Marcelo González”

- a les 11:30 del matí. Cercavila gegantera, inici passeig Josep Duran, Salvador Espriu, Anselm Clavé, Climent Humet, Sant Antoni, plaça Lluís Companys, Processó, Caldes, Francesc Layret, Batlle Joan Deu, Nou, Anselm Clavé i acabar a la plaça de la Vila

- a les 12:30 del migdia, a l’església de Sant Menna. Missa de Festa Major

- a la 1 del migdia, a la plaça de la Vila. Ballada conjunta dels geganters i grallers.

- de 3 a 6 de la tarda, a les piscines municipals. Inflable aquàtic obert a tota la població

- de 5 a 7 de la tarda, a la Plaça Joan Font (Can Palau). Inflable infantil Balanzbikes i en el pavelló Primer de Maig, Bungee i Futbolí humà

- a partir de les 5 de la tarda, al paratge del Castell. Competició de Paintball. Edat mínima 14 anys. Places limitades

- a les 5:30 de la tarda, a la plaça de la Vila. Sardanes a càrrec de la cobla “Jovenívola d’Agramunt”

- a les 8 del vespre, a la plaça de la Vila. Espectáculo “Feria de Coplas”, con Carlos Vargas, el humor de Manolo Doña, cuadro flamenco de Javier Jurado y Lucero de Lola, la vedette Merche Lois, presentado por Antonio Menchón

- a les 11:30 de la nit, a la plaça de la Vila. Ball amb l’orquestra “Pensylvania”

Dilluns, 3 de setembre

- a les 10 del matí, a la plaça de la Vila. 28ª Cursa atlètica infantil de Festa Major. Samarreta de record

- a les 11 del matí, pels carrers de Sentmenat. Cercavila amb el “Petit Circ”

- a les 12 del migdia, a la plaça de la Vila. Animació amb “Dandy Clown”

- a la 1 del migdia, a la plaça de la Vila. Festa de l’Escuma

- a les 5 de la tarda, a la sala d’actes de la Societat Coral. Antologia de la Sarsuela, dirigida per Helena Bayo

- a les 5 de la tarda, a la plaça de la Vila. Torneig de futbolí per parelles. Edat mínima 14 anys
Organitza: Centre de Recursos Juvenils

- a les 8 de la tarda, a la plaça de la Vila. Actuació de la banda de música de Cerdanyola del Vallès

- a les 9:15 del vespre, a la plaça de la Vila. Lliurament de premis de les activitats de Festa Major

- a les 9:30 de la nit, al passeig Anselm Clavé. Correfoc amb la colla del Ball de Diables de Caldes de Montbui

- a les 10:30 de la nit, a la zona nord del Parc de la Riera. Espectacle pirotècnic.

I AIXÍ ACABARAN LES FESTES DEL NOSTRE POBLE! MOLTA SORT I A DISFRUTAR-LES!

El tour de la vergonya

2007-07-26T15:48:00.000+02:00

Els aficionats al ciclisme ja no sabem que pensar ni que dir davant de tants successos paranormals. En els últims anys el ciclisme s’ha tornat un circ on no han parat de gotejar grans ciclistes i no tant grans, però sempre de l’elit; la majoria d’ells per donar positiu en els innombrables anàlisis de sang i orina que es veuen obligats a fer. La gota que ha fet vessar el “vas” però, ha sigut l’expulsió de Michel Rasmussen, el líder i clar vencedor virtual de la present edició a falta de 4 etapes, havent superat ja l’alta muntanya (Alps i Pirineus), ningú podia imaginar una cosa com aquesta, Rasmussen ja acariciava amb les mans el seu títol de campió.

Des de que el Tour 2007 ha començat, no han parat de sortir positius per testosterona o transfusió de sang, a més d’uns quants absolts pel jutge, com Petacchi que no ha pogut participar enguany per estar pendent de judici per un cas de dopatge – resulta que era un medicament per a l’engostipat –. Enguany primer un alemany, després un italià i tot el seu equip fora de la ronda francesa, fa uns dies el gran Vinokurov que es va fotre un ‘xute’ impressionant per no sentir el dolor de la caiguda dels primers dies i poder fer un ‘repassón’ a tots els altres corredors a la contrarellotge. I per acabar el que ha passat ara amb Rasmussen, tot d’una molt més estrany. Es veu que s’ha vist obligat a retirar-se del Tour perquè va mentir sobre uns entrenaments secrets a Itàlia mentre ell deia que era a Mèxic, per tal de no passar els controls pertinents de la Federació Francesa de Ciclisme el mes passat, previs al Tour.

Quin embolic més gran! I ara què? Que hem de fer els aficionats al ciclisme si ens treuen tots els al·licients per veure aquesta meravella d’esport? Sense grans corredors, sense grans equips, sense líders, sense joc net. Això si, grans etapes les que ens han brindat aquest any els poc o molts bons corredors que hi havia al Tour: Contador, Evans, Valverde, Mayo, Kloden, Rasmussen, Vinokurov (aquests dos fora, el segon dopat), i un llarg etcétera... però que cada cop en queden menys (com Floyd Landis, Roberto Heras, etc.).

El Tour és molt dur, grans etapes, grans distàncies i gran velocitat. Jo de veritat entenc el dòping... amb aigua no es pugen 5 ports de 1era seguits (com diria el “Marc Duran”) i venint de 15 etapes molt dures ja de per sí... però per això caldria fer una reflexió del que volem amb aquest esport: etapes molt dures i espectacle i que els ciclistes acabin matxacats i hagin de recórrer al dòping per estar a primera línea o reduir el nombre d’etapes o les distancies i deixar que els ciclistes descansin més entre etapa i etapa, que no es xutin ni es transfusionin la sang... potser això seria més competitiu però no tant estimulant per a l’espectador...

Tot plegat és un tema complicat, el que està clar és que calen unir els esforços per conscienciar a tothom que dopar-se a l’esport és delicte (però que tampoc cal fer-ne un espectacle com ho fan al Tour – que si volen poden emmanillar als pobres corredors, així contribuiran a fer més gran el circ –). És una vergonya el dòping, és una vergonya aquest Tour. El ciclisme està en perill amb aquestes coses que passen, tornarà a ser el ciclisme un gran? Ara per ara li toquen hores baixes...

Una abraçada. Salut i no us dopeu!

Boscos nets a Sentmenat

2007-07-24T13:55:00.000+02:00

Tornem a ser aquí, tornem a la càrrega! Després de la victòria aclaparadora de CIU per majoria absoluta - 7 regidors de 13 possibles - i després de l'investidura de Núria Colomé com a nova i primera alcaldessa de Sentmenat... Ara toca treballar! Felicitats a tot el nou equip de govern.

Udoctubre.blogspot.com s'addereix a la iniciativa de mantenir els "boscos nets", una campanya sorgida de l'interrelació d'uns quants internautes sentmenatencs i que està tenint una gran volada a tot el municipi. L'idea és, tal com diu el nom, la de poder disfrutar d'uns boscos purs i saludables, mitjançant la neteja i extracció de les deixalles llençades durant molts anys per l'home inconscient i incívic, és a dir, nosaltres mateixos.

Ara passo a citar el text íntegre d'en Jaume Carbonell Margenat - el meu pare, i un dels "pares" de tota aquesta història -. Està penjat a SENTMENAT.COM - el barri virtual -.

"Dels BITS al carrer, o un cafè tallat amb MEGABYTS de màquina, (sense plàstic)" per Jaume Dolent.

En un món on algunes relacions interpersonals transcorren ja pels fluxos de bits que creuen el planeta en mil·lèssimes de segon, la passada quinzena es va posar de manifest a la llista de sentmenat.com una sensibilitat compartida per un nombrós grup d'internautes sentmenatencs i que ha aconseguit travessar els camps electromagnètics per projectar-se com un tema obligat de conversa de carrer, de botiga i de cafè.

Només va faltar que una joveneta demanés ingènuament, a un grup d'internautes bregats en discussions bizantines sobre el sexe dels àngels, si s'estimaven més posar remei a l'estat de brutícia permanent que pateixen els entorns naturals de la vila o bé continuar discutint sobre el problema que té el Montilla amb els pronoms febles.

I va funcionar! Al començament hi havia algú que tossia ("els boscos són privats, ja els netejarà el seu amo!", "jo no aniré a recollir la merda dels altres!"...) . Però al cap de pocs dies, i gràcies a la tenacitat d'aquesta joveneta, ja hi havia una companyia de "cibernautes" disposats a seguir-li el rastre per posar fi a l'incivisme crònic que pateixen els nostres boscos.

I és cert! Caminaires, excursionistes, passejadors i caminants solitaris coincideixen darrerament que els boscos de Sentmenat són un autèntic Sant Llàtzer. Sembla mentida que en una època on les administracions ja han posat tots els mitjans a l'abast del ciutadà per tal que sigui fàcil i còmode desfer-se discreta i cívicament de la porqueria, encara quedin persones humanes entossudides a deixar el seu rastre de pura xena per allà on passen... o allà on van a fer destrosses.

Passejar tranquil·lament pel camí de Montllor, pel Pla de Coloma o per la Carena (de mestral a garbí) està començant a deixar de ser un goig per convertir-se en un suplici per als ulls més encegats. I no parlem d'altres indrets tant o més emblemàtics com els diversos camins, senders i corriols que porten a Guanta, Font de Bou, font del Gurri, Torre Roja, Pla de les Absoltes, Can Mas o Can Gibert.

En els temps que corren ja sembla mentida que algú sigui capaç d'abandonar al bosc un envàs de plàstic o de paper, alumini laminat o una llauna de refresc; però un frigorífic, una rentadora, les runes de la cuina o el bany recentment reformats, ja ultrapassen el límit del patetisme. Vivim en un dels darrers reductes naturals de la gran urbs, som conscients que perilla la bellesa del territori que ens han llegat els nostres avantpassats i estem amatents a qualsevol dels desastres urbanístics que ens regalen massa sovint especuladors i administracions, però de vegades no sabem ni endur-nos a casa una simple burilla, el paper d'embolicar l'esmorzar o el vàter que ens hem emportat distretament al bosc mentre els paletes ens reformaven la "toilette". Ja està bé!

La tenacitat de l'Alba Cruells i l'aportació contínua de proves (vídeos i fotos) que anaven fent contínuament els militants voluntaris d'aquesta empresa, farts de veure tanta deixalla fora del lloc que li correspon, es van aplegar al voltant d'un únic objectiu: conscienciar-se i conscienciar els vilatans que el patrimoni natural no pot ser el "campi qui pugui". La merda, cap a casa, i de casa als contenidors o a la deixalleria. El bosc i tots els entorns naturals de Sentmenat han de romandre nets per oferir-nos-els i oferir-los a visitants en un estat intacte que incentivi el goig i el plaer del contacte amb la natura.

Arran d'aquesta trobada de gent sensibilitzada i a través de la llista de sentmenat.com, l'Alba Cruells va aconseguir somoure les soques adormides d'una companyia de voluntaris disposats a fer el que calgui per posar remei al desori i lletjor que pateixen les masses forestals. Amb la seva empenta, il·lusió i estratègies de convenciment adhoc va aconseguir mobilitzar un batalló, i fins un regiment de persones viculades a associacions com la Societat Coral, el GEPS, les entitats esportives l'estament educatiu i fins i tot la col·laboració entusiasta de l'ajuntament.

D'aquesta manera, dels bits es va passar al carrer i les ones electromagnètiques van donar pas a l'oreig franc del bosc i a les xerrades amb un cafè o una birra al davant. Ara mateix, a Sentmenat, tothom en parla. Tothom és conscient que cal fer alguna cosa per evitar el desastre definitiu. A cap sentmenatenc se li escapa que si es mantenen els boscos nets no solament millorarà la qualitat de vida, sinó que ens tothom es sentirà millor i serà més feliç. Per tant és obvi que els seus efectes ja s'han començat a notar des que fa aproximadament quinze dies l'Alba iniciava els seus envits ecològics a la llista de Sentmenat. Ara, però, resta la posada en escena, comptant amb tota la població entusiasmada (els que "miren" Internet, els que prenen "xarrupets" a la fresca i els que miren la tele). Sí senyors! Per al dia 30 de setembre hi ha convocada una gran sortida al bosc, que s'espera que sigui multitudinària, per fer dissabte: recollir tot el que es pugui recollir, netejar fins a fer que tot brilli i marcar allò que necessiti altres forces més potents (màquines, grues...) per ser retirat per l'ajuntament.

Doncs el projecte ja és en marxa i s'hi ha implicat un munt de gent. Ara, però, cal organitzar-ho tot plegat i caldran esforços, idees, propostes i visions. Ja s'ha realitzat la primera reunió organitzativa (el passat di 16 de juliol), també es compta amb un cartell promocional dissenyat per Jordi Vinyets i un seguit d'entitats arrelades a la vila ja han promès el seu suport.

Caldrà fer molt d'impacte. No tant pel fet de la recollida de deixalles en si mateixa, sinó per l'alt grau de significat que conté aquesta intenció. Es tracta de colpir el cor i la intel·ligència dels vilatans amb cisell de foc. El bosc és per respectar-lo. Només així el gaudirem plenament i estarem en pau amb la mare natura.

AIXÍ DONCS, RESUMINT: LA "PRIMERA CAMINADA ECOLÒGICA" ESTÀ PREVISTA PEL DIA 30 DE SETEMBRE. S'ESPERA TOTA LA PARTICIPACIÓ QUE SIGUI POSSIBLE PER DEIXAR ELS BOSCOS BEN NETS I POLITS!

Per enviar inscripcions: boscosnets@sentmenat.com

Salut i bones vacances!

Jaume CF.

Demà dissabte: Jornada de reflexió

2007-05-25T16:43:00.000+02:00

Bé, com he dit. Els ciutadans - vilatans de Sentmenat en el nostre cas -, demà tenim l'oportunitat de reflexionar i digerir totes les propostes que ens han fet els partits polítics del nostre poble.

Segurament hi haurà qui no ho té pas clar, un bon gruix dels ciutadans... segurament hi haurà qui ha fet una tria dels que no votarà segur i en té un parell o tres que li ronden pel cap.

Jo només vull que penseu en els vostres principis, les idees que teniu per aquest poble i que diumenge les reflectiu amb el vostre vot. Perquè un vot val molt, més del que ens pensem.

Els polítics del nostre municipi necessiten el nostre recolzament, perquè nosaltres algun dia també podem necessitar la seva ajuda.

Estudio la política perquè és un fenómen que m'agrada i m'entusiasma. La política escriu l'història, per bé o per mal, del nostre país. No sé que vull ser de "gran", però si en alguna cosa puc ajudar als desafavorits ho faré... i els desafavorits no es troben entre nosaltres bàsicament...

Sóc egoïsta, ho reconec, però ho sóc contra aquells que ho volen tot per ells i no deixen res per als altres. Em refereixo als problemes que hi ha a l'Àfrica, a l'Àsia i a Sud-Amèrica...

Prou guerres...! Tot just ara en comença una al Líban, a tocar la pera als Palestins refugiats... i què passa amb els immigrants africans, els subsaharians, sudamericans, etc...

Molta diplomàcia falta al món, quan deixarem les armes de foc i començarem a armar-nos d'abraçades i de paraules...? uf... quanta tonteria hi ha al món. Tot per repartir-se quatre trossos de terra i dos sacs de diners. Deixem-nos en pau!

Desisteixo de la independència del meu poble si no hi ha pau al món, ho juro!

Escribo para el recuerdo

2007-05-01T20:12:00.000+02:00

Escribo para el recuerdo,

Para ti, para que aún sepas que te pienso.

Debí pensarlo antes o quedarme plantado,

Te dolió un día que te fallé,

Te asustó un día que no te quise,

Me arrepentí el momento

En que empecé a marcharme.

Ahora me duele a mí por perdonarte.

Por volver a acariciarte,

Por dejarme solo en este mundo,

Por decirme te amo, te necesito,

Debo irme, no me toques, no me llames.

Por ganar tiempo al tiempo perdido,

Por morir cada vez en el intento,

Intentar olvidar aquello que sientes,

Hacer una copia mal hecha de tu ilusión,

Pegarla, como un pegote en mi corazón.

Delante de tanto silencio

No puedo hacer más que callar.

Para que gritar si no me escuchas.

Sabiendo que nunca más te tendré,

Lloro por no haberte tenido para siempre.

No quedan días para mí en este mundo,

No quedan en mi habitación esquinas

Dónde ponerme a pensar en ti.

Se fueron con el último suspiro de tu adiós,

Tu brisa, tu olor, nada queda en mi.

Tu recuerdo quedó marcado como el perfil

De un corazón en el tronco de un árbol tallado.

Los recuerdos como el cuchillo son,

Te pueden herir.

Pero tú ya no me hieres,

O eso me gustaría pensar cuando tu ya no estas aquí.

Porque tu recuerdo es como el viento,

Brisa que sopla helándome los huesos.

Ahora busca una nueva razón para olvidar

Mis profundos sentimientos,

Otra vez no los manches de excusas,

Algún día sabrás por lo que soñar,

De verdad, de nuevo,

Por ti y por mi,

Porque en realidad

siempre lo has sabido.

Pierdo la cabeza cuando te ausentas,

Dónde estoy, que hora es?

Que hago, donde me escondo?

Déjame un lugar en ti,

Guardaré tu recuerdo.

Olvidarte no puedo,

Quererte tampoco.

Queda algo en ti que yo pueda amar?

Aprender a vivir sin ti

Es tiempo perdido.

Contigo encontré el sentido,

Ahora… muero al no entender

Lo que piensas, lo que siento.

Todo cae, en silencio.

No hablar por no decir,

Lo mucho que te seguiré queriendo.

Jaume Carbonell Fidalgo
1 de maig, 2007

Sentmenat Confidencial + Ana Free

2007-04-26T15:37:00.000+02:00

Hola bloggers!

Avui us presento una iniciativa d'un parell o més sentmenatencs,- en desconec la procedència i la quantitat d'aquests-. Es tracta d'una web que ja podeu visitar punxant a la dracera que us adjunto a continuació.

Sentmenat Confidencial

http://sentmenat.wordpress.com/

"Allò que tothom sap i ningú diu".

Pel que he visit, aquesta web pretén ser un espai de sàtira a l'estil sensacionalista del diari electronic e-noticies, però basat en l'actualitat del poble sentmenatenc. Em sembla una bona iniciativa, m'agraden aquest tipus de llocs on pretenen fer sarna del joc polític, a més, si és tant proper com la política local encara diverteix més i es fa més interessant.

Des d'aqui li desitjo tota la sort del món i ànims per seguir informant a la petita societat sentmenatenca.

Canvi de tema,

Ara vull que escolteu això amb atenció, ho he descobert avui al famós portal de videos d'internet youtube. Espero que us agradi i ho disfruteu. És la nova sensació del pop acústic, és Ana Free. Amb tant sols 19 anys, aquesta portuguessa resident a Anglaterra s'ha fet un lloc en la música divulgada a la red. Tota vostra.

Assumirás la veu d'un poble

2007-04-02T00:34:00.000+02:00

Assumirás la veu d’un poble,

I serà la veu del teu poble,

I seràs, per sempre, poble,

I patiràs, i esperaràs,

I aniràs sempre entre la pols,

Et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

No podràs escriure els poemes

I callaràs tota la nit

Mentre dormen les teues gents,

I tu sols estaràs despert,

I tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:

Et pariren per a vetlar

En la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

La paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

Sinó l’home assumint la pena

Del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,

De fer-te el nus de la corbata:

Seràs un poble, caminant

Entre una amarga polseguera,

Vida amunt i nacions amunt,

Una enaltida condició.

NO tot serà, però silenci.

Car diràs la paraula justa,

La diràs ne el moment just,

No diràs la teua paraula

Amb voluntat d’antologia,

Car la diràs honestament,

Iradament sense pensar

En ninguna posteritat,

Com no siga la del teu poble.

Pot ser et demanen o potser

Se’n riguen, potser et delaten;

Tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

De no ser res si no s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

Camines decididament.

Vicent Andrés Estellés (1924-1993),
poeta de l'Horta de València.

Recitat per Jaume Carbonell:
powered by ODEO

A vegades la gent..

2007-03-29T20:04:00.000+02:00

A vegades la gent amb qui més confies et falla sense saber per què.

A vegades la gent es porta malament amb tu, però els pots perdonar perquè no vols el mateix per ells.

A vegades la gent t’enganya, però els perdones perquè veus que no ho fan amb mala intenció.

A vegades, la gent intenta riure-se’n de tu, però veus que l’únic que riu realment aquí ets tu perquè tu si que has superat els teus problemes i no cal que te’n riguis dels demés per ser feliç.

A vegades, per no dir sempre, la gent no és com t’imaginaves...

la gent enganya,

la gent menteix,

la gent desconfia,

la gent amaga,

la gent és egoista,

la gent és prepotent,

la gent és penosa,

la gent fa fàstic.

Tothom és gent, jo sóc gent, tu ets gent, ells són gent. No t’enganyis a tu mateix/a pensant que no ets gent. Tothom ha d’assumir que és gent, tu, jo, ells, nosaltres, vosaltres. Però no tota la gent som així. N’hi ha que valen per ser gent i n’hi ha que no. Els que no valen per ser gent són els veritables amics, aquells que no compleixen cap requisit de la gent. Aquells que mai et deixen tirat, aquells que l’últim que farien és enganyar-te, aquells que van amb la veritat per davant, aquells que es porten bé amb tu, aquells amb qui confies, aquells que ho saben tot de tu i a pesar d’això encara t’estimen. No us enganyeu, no és fàcil ser un bon amic, sovint, per no dir sempre, acabem assemblant-nos més a la gent que no pas a un bon amic/a.

Per sort o no, a la vida trobes i perds amics d’aquests. Jo us podria fer una recomanació, però com que tothom és molt seu, molt propi de casa seva, cadascú te la seva manera de pensar. La meva és aquesta, senzilla o complicada? No m’he posat a valorar-ho. No crec que sigui gaire difícil ser un amic de veritat, però la realitat fa evident que sí. D’amics n’hi ha molt pocs, tan sols 1 o 2, si ets molt afortunat potser 3,fins i tot 4 si m’apures, però difícilment assoliràs aquesta fita ja que els aniràs perdent amb el temps si no els cuides i els tractes com a tal,...

Amb els amics s’ha de mantenir una relació directa i activa... dubto molt que tenint 4 amics/es de veritat, puguis arribar a confiar igual en tots ells... I en el cas que no tinguis cap amic d’aquestes característiques, em sembla que tens un problema. Si tu pots viure sense amics... o es que en busques però no en trobes, o et penses que en tens però et foten mal a la teva esquena... llavors plantejat sincerament de canviar.

Canviar com? Probablement existeixen dues formes: una; canviar d’aires o dos; canviar de personalitat. Perquè potser ets tu mateix/a que no arribes a tenir amics pel simple fet de que la teva manera de ser és com la gent vulgar. Si ets gent, torno a repetir, si ets com la gent, mai tindràs cap amic i et quedaràs sol/a, per sempre més perquè t’ho mereixes. Enganyant no s’arriba a cap lloc i menys amb l’autoengany. Potser menteixes avui i puges un escalafó de la teva amistat, potser demà també i estàs més amunt, però el que no entens és que sota de tot això es crea un buit. No hi ha res, només mentides. Res és real. Tot és com tu vols que sigui. Prepara’t el dia que aquesta escala es s'esbotzi, estigues ben atent/a el dia que aquesta bombolla que has anat inflant amb les teves mentides esclati perquè ja no s’aguantarà per cap lloc.

Llavors,... ho perdràs tot. No podràs tornar enrera per més que ho vulguis.

El passat ja està escrit, intenta millorar el present per ser més feliç el dia de demà.

att: Jaume C.F.

PD: això està escrit per a una persona en particular... ;)

Per no dir que jo tampoc en tinc...

2007-03-26T23:32:00.000+02:00

Avui per fi, si. Ja tinc blog.

Avui m'he decidit, i ha sigut gràcies als meus amics universitàris en part i per en Toni Ibañez, de la blogogia catosfèrica per l'altre. Ell ni t'han sols ho sap, ni jo tan sols el coneixo. Ha sigut en un encreuament de blogs dels quals he anat a parar justament al seu benemèrit blog. Aqui li faig una mica de publicitat i és que de veritat la mereix. És un exemple com a blogger - o com s'escrigui la maleïda paraula -, i un model com a crític, escriptor o filòsof diari - el que sigui-. Vaja, tot d'una m'he dit quan visitava tant ostensibles pàgines web: ostres, si realment hi ha gent molt bona aqui.

I.. tot el que vulguis saber és a l'abast d'una sola tecla!! - cal saber buscar també -.

Als blogs la gent hi parla de tot, sovint critíca més que no pas crea - amb perdó -. Però el que he vist, que ha sigut poc però concís, m'ha agradat força. M'explicaré: el que he vist no té color. Això d'explaiar-se fent faltes d'ortografia o no, sabent explicar les coses o no, tenint un vocabulari polit i extens o limitar-te simplement a dir quatre paraules maldites com un jove d'aquests d'ara que tot li és vàlid per formar-se la pròpia personalitat intel·lectual - si se li pot dir així-, és rotundament magnífic.

M'ha agradat molt una entrada en especial d'en Toni Ibañez, amb la qual he reflexionat molt i m'ha donat ànims per a iniciar-me en aquest "mundillo" de la xarxa en viu, sense interferències d'intermediaris polítics, ni periodístics mediàtics. Aqui cadascú expressa el que pensa, el que sent i el que vol donar a conèixer a la resta de persones que s'escarxofen al seu moble d'oficina, davant del monitor lluminós TFT, amb la boca que li regalima per seguir sabent més i més d'allò que ha caçat a la red i ara és pressa fàcil; ben sucós, n'extirpa fins a l'última coma, punt i seguit, punt i final; però aquí no acaba la seva ambició de poder - "el saber és el poder" diuen... -. Cal seguir informat, per tant cal seguir llegint, escribint, informant, discutint, pensant, filtrant,... per a convertir-nos en allò que volem ser - no ens equivoquem -, allò que volem ser és allò que la societat espera de nosaltres. No voldrem ni regalada una valoració negativa de nosaltres per part dels nostres lectors, socis o companys.

Tu què vols ser? Jo res, tant sols em limito a contemplar i a opinar si cal, res més. No crec que a ningú se li acudeixi fer-li cas a un futur politóleg (que no polític), que estudia primer de Ciències Polítiques i de l'Administració a la Universitat Autònoma de Barcelona. Que ha nascut en una família de mestres d'escola i posterior professionalització d'un d'ells a l'ensenyament Secundari i Superior, on els seus noms tenen un lloc al seu poble natal, Sentmenat. - És complicat això d'escriure en un blog i a sobre fer-ho bé, si més no, tenir el càrreg de consciència que així és tal com ho has de fer -.

Per cert, l'artícle d'Ibañez és a la seu blog - anteriorment citat -, amb el nom d' "Els fenomens del bloc en català". Si l'autor em permet, que de ben segur que sí - almenys les lleis bloggeres que jo sàpiga no diuen res al respecte, tampoc ho he consultat, però suposo que amb la mateixa llibertat que pots citar a Webber o Durkheim en un artícle acadèmic, aquí també es pot fer el mateix. I si no, espero resposta de l'autor, ben cordial tanmateix -. Diu així Ibañez:

"[..]La moda bloguera condueix sovint al papanatisme. No és tan senzill escriure un post diari. La continuïtat és la clau de l’èxit. Molts comencen i duren tres dies. La majoria de blogs són abandonats. Els que persisteixen, no triguen a descobrir que cal ser molt disciplinat, que cal pencar, currar-s’ho de debò. Tenir coses a dir, no copiar notícies, no teclejar trivialitats. Dir coses amb cara i ulls, coses que demostrin que ets algú amb una opinió formada. Com a banc de proves per agafar ofici està bé. Diguem que bloguejar és una bona escola d’escriptura, una pedrera de futurs escriptors. El problema és que molta gent no té sentit del ridícul. Veuen que és fàcil obrir un blog i s’hi posen sense manies. Vinga, a bloguejar, que hi falta gent! Els meus alumnes, almenys, tenen la delicadesa de limitar-se als fotoblogs: fan fotos amb el mòbil i les pengen. D’aquí no passen. És d’agrair. Que tothom ho pugui fer no significa que tothom ho faci bé. Aquesta democratització que ofereix el blog és molt perillosa. No hi ha criteri de qualitat. Jo el tinc, però és el meu criteri. Sé el que busco, el que vull, el que exigeixo. Qui posa a cadascú al seu lloc? El temps. El temps i el reconeixement dels lectors. Però això també és força perillós: l’audiència no t’assegura la qualitat d’un producte. Mireu què passa a la tele. Si després arriba el reconeixement oficial de certes institucions que avalen la teva feina, millor que millor. [..]"

- Gràcies, estic molt d'acord, jo com a alumne jove també tinc un fotoblog, així vaig començar farà uns quatre anys amb la primera actualizació al novembre de 2003, prou precoç, amb 15 anys era pràcticament l'únic d'aquestes contrades. A hores d'ara ja s'ha convertit en una veritable fal·lera. Una moda sense precedents, però com totes les modes, algun dia pot i té el dret d'acabar-se.

Gràcies a tu, crec que avui ha arribat el moment de fer un pas més endavant, més madur, més conscient, més com li vulguis dir.

"[..] Gràcies als blogs la gent escriu (bé o malament, però escriu) i la gent llegeix. La joventut mai no havia escrit tant i mai no havia llegit tant com ara. Què escriuen i què llegeixen ja són figues d’un altre paner. No llegeixen llibres, esclar. Per això és tant important dignificar la catosfera. Necessitem bloguers i blogueres que escriguin bé, que tinguin consciència i cura de la llengua, que postegin continguts de qualitat. Necessitem blogs literaris i blogs no literaris. Calen blogs de tota mena perquè hi ha ciberlectors de tota mena.[..]"

Tot plegat m'ha fet respirar un bon rotllo inusual en els típics debats d'opinions polítics i socials, he percebut maneres de fer i valors amagats dins les persones d'aquesta societat amagada i obscura - internet -. Per avui ja acabo... que tan sols és la primera actualizació i ja m'en estic anant massa. Espero comentaris de tota mena de persones, moltes gràcies amics, lectors, socis, companys. Ja miraré de progressar més en el meu llenguatge blogosfèric, que reconec que és ínfim, però tot és temps, saber fer i tenir ànim per fer-ho. No decaure mai - és fàcil dir-ho, o no? -. Tu per sort ho tens ben assumit.

Petons a tothom,

Jaume Carbonell Fidalgo
de Sentmenat, el Vallès.