Sentiment de pertinença a Catalunya

Algunes dades rellevants del BOP (Baròmetre d’Opinió Política) del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió), a la pregunta nº25 de l’enquesta que es va fer el Juliol de 2009. A la següent pregunta: amb quina de les següents frases se sent més identificat/ada? Entre elles: només espanyol, només català, d’un més que d’un altre o d’ambdós per igual.

Els resultats: el 6% dels enquestats sobre un total de 2.000 persones, diu que se sent només espanyol. El 3,6% se sent més espanyol que català. El 42,3% se sent tan espanyol com català. El 27,7% s’identifica més català que espanyol i el 17,5% diu sentir-se només català. Per acabar, un 2,9% no sap o no contesta a la pregunta.

Les conclusions: els que diuen sentir-se només espanyols i més espanyols que catalans (el 9,6%) són una minoria molt gran a Catalunya si ho comparem amb l’enquesta de l’any 1982, que ens mostra que el 23% dels enquestats se sentia només espanyol i el 9% se sentia més espanyol que català (Shabad, 1986). Veiem clarament que d’un 32% a un 9,6% hi va un bon tros, caldria preguntar-se el perquè d’aquesta desafecció envers l’Estat. Per altra banda, els que se senten només catalans o més catalans que espanyols sumen un 45,2%, una dada molt significativa ja que l’any 1982 només sumaven el 27% de la població (un 9% només català i un 18% més català que espanyol). Podem afirmar, per tant, que el sentiment catalanista s’ha incrementat molt en el últims 27 anys, concretament un 18,2%, provocat potser pel reemplaçament generacional i la desafecció amb la política espanyola. Per últim, caldria destacar que el 42,3% de la població se sent tant català com espanyol, una dada molt similar a la de l’any 1982, que fou un 41%.

Aquestes dades ens acosten a una sèrie de preguntes molt coents a les que intentarem donar resposta a mesura que puguem.

Hi ha un procés d’alienació per part de la societat catalana cap a l’Estat espanyol?

Salut!

Después de un tiempo

Musico-teràpia, lee mientras escuchas:

Después de un tiempo, uno aprende la sutil diferencia entre sostener una mano y encadenar un alma, y uno aprende que el amor no significa sexo y una compañía no significa seguridad, y uno empieza a aprender que los besos no son contratos y los regalos no son promesas, y uno empieza a aceptar sus derrotas con la cabeza alta y los ojos abiertos, y uno aprende a construir todos sus caminos en el hoy, porque el terreno de mañana es demasiado inseguro para planes y el futuro tiene una forma de caerse en la mitad.

Y después de un tiempo uno aprende que si es demasiado, hasta el calor del sol quema. Así que uno planta su propio jardín y decora su propia alma, en lugar de esperar a que alguien le traiga flores. Y uno aprende que realmente puede aguantar, que uno realmente es fuerte, que uno realmente vale, y uno aprende y aprende... y con cada día uno aprende. Con el tiempo aprendes que estar con alguien porque te ofrece un buen futuro significa que tarde o temprano querrás volver a tu pasado. Con el tiempo comprendes que sólo quien es capaz de amarte con tus defectos, sin pretender cambiarte, puede brindarte toda la felicidad que deseas. Con el tiempo te das cuenta de que si estás al lado de esa persona sólo por acompañar tu soledad, irremediablemente acabarás deseando no volver a verla.

Con el tiempo entiendes que los verdaderos amigos son contados, y que el que no lucha por ellos tarde o temprano se verá rodeado sólo de amistades falsas. Con el tiempo aprendes que las palabras dichas en un momento de ira pueden seguir lastimando a quien heriste durante toda la vida. Con el tiempo aprendes que disculpar cualquiera lo hace, pero perdonar es sólo de almas grandes. Con el tiempo comprendes que si has herido a un amigo duramente, muy probablemente la amistad jamás volverá a ser igual. Con el tiempo te das cuenta que aunque seas feliz con tus amigos, algún día llorarás por aquellos que dejaste ir. Con el tiempo te das cuenta de que cada experiencia vivida con cada persona es irrepetible. Con el tiempo te das cuenta de que el que humilla o desprecia a un ser humano, tarde o temprano sufrirá las mismas humillaciones o desprecios, multiplicados al cuadrado. Con el tiempo comprendes que apresurar las cosas o forzarlas a que pasen ocasionará que al final no sean como esperabas.

Con el tiempo te das cuenta de que en realidad lo mejor no era el futuro, sino el momento que estabas viviendo justo en ese instante. Con el tiempo verás que aunque seas feliz con los que están a tu lado, añorarás terriblemente a los que ayer estaban contigo y ahora se han marchado. Con el tiempo aprenderás que intentar perdonar o pedir perdón, decir que amas, decir que extrañas, decir que necesitas, decir que quieres ser amigo: ante una tumba, ya no tiene ningún sentido.

Pero desafortunadamente, sólo con el tiempo.

Anònim (atribuït a Borges)

TINGLAO se'n va de gira!

Doncs si, no parem! Cada cop ens surten més concerts, sobretot a partir de la gravació de la 1era maqueta (VERBENA), que està disponible gratuïtament a internet (http://www.myspace.com/tinglaosbd), gravada l'estiu passat. Ara però n'estem modificant les pistes perquè han entrat 2 músics més al grup: un guitarrista i un saxofonista. Quedarà molt millor! ja ho veureu.

També tenim alguns directes grabats: el Dis-concert del CLAP de Mataró (novembre) i el concert de la Festa de la Diversitat de Sabadell (abril).  Estan disponibles al grup "TINGLAO" del facebook ( http://www.facebook.com/group.php?gid=27574871523&ref=ts ).

Diumenge passat varem tenir el plaer de tocar en una de les millors sales de l'Hospitalet i m'atreviria a dir de Catalunya, la SALA MANDRA. Vàrem estar tocant a la sala 2, la mítica diuen. El millor valedor és el gran SO, impresionant! Com a músic, és un dels llocs on millor m'he sentit, curiosament, a una altra sala de l'Hospitalet he tingut unes sensacions semblants de so magnífic, la Sala Lennon's (també anomenada Demonix - d'ambient gòtic-).

TINGLAO SE'N VA DE GIRA!!

Aquest divendres 29 de maig comencem una mini gira de 9 concerts (i potser algun més i tot!). El primer destí és La Pobla de l'Illet on som cap de cartell de la Festa Major. El dia següent ens n'anem cap a Terrassa, al local dels Minyons que celebren una festa amb 4 colles castelleres més. Arribats al mes de juny el dia 13 toquem a les festes d'un barri de Barcelona (ara no sé dir a quin...), el 19 toquem a Sant Quirze al CEIP 11 de Setembre animant la "La Nit Màgica" de final de curs, el 20 anem a la plaça Santa Anna de Mataró i el 23 de juny celebrarem la revetlla de Sant Joan al meu estimat poble (SENTMENAT!!), ens trobaràs a Can Vilà així que no t'ho perdis. El dia 26 està per confirmar un concert a les festes de Torreguitart (Sabadell) i el 27 tocarem a la Plaça del Treball de Sabadell. També està per confirmar encara un possible concert al Festival Esperanzah (http://www.esperanzah.es/ca/ ) que es farà al Prat de Llobregat els dies 26-27-28 de juny, de moment estem sel·leccionats en 18ena posició entre 100 grups dels quals en surten 50 elegits (tenim moltes possibilitats!! Reseu per nosaltres). I la gira continuarà el juliol a Sant Feliu de Codines el dia 4 de juliol i acabarem el dia 13 al Generador Summer Festival (9Barris, Bcn).

Experiència al Sàhara

Amb tantes coses per dir, es fa difícil fer una síntesi de quatre línies de la millor setmana santa de la meva vida. Millor començar pel començament: un autocar ens porta a València el dia tres d’abril de 2009, a les deu de la nit agafem un Boeing 737-800 de la companyia Air Algérie, fem escala a Oran i tot seguit tornem a volar cap a Tindouf, el nostre destí final; situat al sud-oest d’Algèria. És negra nit, les estrelles es veuen amb claredat i els nostres nervis estan a flor de pell. La majoria de nosaltres acabem d’aterrar a un país nou, molt diferent de les comoditats i els avantatges de que gaudim habitualment. Ens condueixen amb camió cap al camp de refugiats sahrauís d’Auserd, creuant el desert en línia recta cap a l’est.

Després de menjar molta sorra i veure alguns camell solitaris, arribem a l’ajuntament d’Agüenit, mentre surt el sol descarreguem els paquets farcits de material sanitari i escolar, un total de quaranta-vuit caixes. Un jeep ens condueix a casa i ens fem una primera idea de com són les haimes, les construccions de fang i el paisatge desèrtic que les envolta, estem molt impressionats. Cap a les vuit ens disposem a dormir en una estança per a convidats, el lavabo fa molta pudor i el primer contacte amb la família és estrany. A les deu ja ens porten l’esmorzar, hem dormit 2 hores i sense més, mengem i prenem el te. Coneixem la família Ali: mare, fill i filla, cosins i tiets, diverses persones més que s’acomoden a la haima sense saber molt bé que representen, no parlen, fumen, beuen te i observen. Són amables i riuen, la Fideya, la filla gran de 21 anys, fa de traductora per a la família. Toquem la guitarra, ballem i aprenem la seva llengua, ens deixem fer henna a la mà i dinem a hores passades. A la tarda, l’expedició de trenta-vuit persones, visita l’escola i té el primer contacte amb els nens i nenes amb els quals viuran una experiència inoblidable d’una setmana. Més tard, visitem el mercat i fem les primeres compres amb dinars algerians. 

Constatem que, tot i tenir més mercaderies de les que ens pensàvem, la majoria de coses no són desitjables als ulls d’un europeu. Els comerciants i la gent ens saluden, són molt simpàtics amb nosaltres. Tornem a casa fent una passejada de deu minuts i el dia es va enfosquin, la lluna apareix, ens sentim cansats després de dos dies sense deteniment. Sopem, xerrem amb la família i dormim sobre un sòl encatifat, dur però còmode sota una manta gruixuda. Els dies es van anar succeint, a les 9 del matí cap a l’escola fins les 12 i a la tarda de 4 a 6, fent activitats de tota mena: torneig de futbol, gimcana, pintar samarretes, crear jocs de taula, ballar danses tradicionals, etc. La nostra rutina consistia en anar a l’escola matí i tarda, esmorzar, dinar i sopar a casa, normalment pasta, arròs o llegums amb salsa de tomàquet, oli i pebrot amb l’excelentíssima carn de camell. Les tardes les aprofitàvem per anar al mercat a adquirir bens: aigua, menjar i articles de regal. Trucàvem a les famílies des dels locutoris i fèiem passejades per l’immens campament. Un dia varem visitar l’hospital i l’última nit anàrem a les dunes, un lloc extremadament sensorial, màgic i sensual, incomparablement únic. 

Algun dia ens rentàvem el cap per l’acumulació de sorra, tot i així no ens sentíem bruts. Érem feliços perquè ens sentíem molt ben acollits, la misèria es convertia en estimació, la gent del carrer ens oferia entrar a prendre un te a casa seva, l’ambient era de pau, amor i amistat. Realment, posats a fer un judici de valor, és molt injust el que s’ha fet a aquest poble oprimit i oblidat, se’ls ha fet fora de la seva terra i se’ls ha pres la llibertat, se’ls ha condemnat a viure al pitjor desert africà on no hi creix ni un bri d’herba, més de 35 anys suportant i resistint els calors infernals de l’estiu i les freds frigorífiques dels hiverns. Amb una clara dependència humanitària de recursos, com per exemple d’aigua, que emmagatzemen en uns dipòsits particulars que amb sort reomplen cada dos mesos. Tot i així, els sahrauís no perden l’esperança de ser lliures allà on els pertoca. Tornar a trepitjar la seva terra és el seu dogma, governar-se a sí mateixos, ser reconeguts internacionalment, per fi, no viure més de forma provisional en un desert àrid i molt dificultós per la vida humana. Una gent que no és egoista, que dona tot el que té, que estima, que lluita, que sobreviu, només ens demana una cosa: que portem el seu missatge més enllà de les seves fronteres, que diguem no a l’ocupació marroquina del territori sahrauí i que cridem amb tota la nostra força VISCA EL SÀHARA LLIURE!

Expedició 3 a 11 d’abril de 2009

Projecte Sentmenat – Auserd

Y vuelvo a las andadas...

...y me bomito gritando un sueño, no me quedan balas si me despierto y sigo durmiendo!

(fragment inicial de la cançó "vuelvo a las andadas" dels Estopa, sempre em ve al cap quan em retrobo amb una causa oblidada per un temps)

Peu de foto: Jo tocant amb Muskaria a la festa major de Sentmenat 2008.

Benvolguts lectors, amics i desconeguts.

Torno a escriure en aquest blog que tenia mig oblidat des del març de 2008. Han succeït moltes coses d'ençà de l'última actualització, com a fet més important políticament parlant hi ha hagut el canvi de govern al país més poderós del món, els demòcrates han guanyat de la mà de Barack Obama, sobre el qual s'hi han dipositat moltes esperances de canvi. No serà dificil millorar la tasca de Bush en els últims 8 anys, amb una política exterior de confrontació i una política interior conservadora i fonamentada en la religió més carca. No hi ha gaire més a dir, tothom sap les coses que ha fet malament o simplement no ha fet Bush. Espero que EUA s'equipari socialment als païssos europeus, amb una sanitat pública o si més no cada cop més oberta a la població que no s'ho pot permetre, entre d'altres tasques a realitzar, com una major sensibilitat pel canvi climàtic i la crisi econòmica del mercat financer capitalista.

En quant a les polítiques de casa, veiem com CiU, de la mà de Núria Colomé i la seva majoria absoluta a l'ajuntament fa i des fa sense cap tipus d'oposició. Un cop acabi la legislatura serà el moment d'analitzar què ha passat amb les promeses electorals, quins projectes s'han tirat enrera i quin balanç obtenen els nous projectes iniciats per ells mateixos, tals com la piscina coberta.

Aquest any s'ha caracteritzat per l'obertura de dos canals de comunicació nous a Sentmenat: el diari (http://www.diaridesentmenat.com/) i la radio (http://www.radiosentmenat.com/). Amb l'esperança que la informació sigui l'artilleria de la llibertat d'expressió, espero que aquests dos mitjans es consolidin com a referents informatius del poble. Sense obviar la tasca del portal web http://www.sentmenat.com/. Aquest últim però, el podríem criticar de molt afí al poder, ja que gairebé tot el que publica fa referència als "èxits" de l'ajuntament. Es tracta doncs, d'un mitjà independent d'informació periodística o un òrgan més de comunicació de l'ajuntament?

Cadascú és lliure d'opinar el que vulgui.

Visiteu:

www.myspace.com/tinglaosbd i descarregeu-vos la nostra maqueta gratuïtament.

Salut i fins un altre!

¿Y si simplificáramos todo esto?

Cuáles son exactamente las reglas que rigen el derecho a la secesión y, en general, lo que se llama autodeterminación de los pueblos?

Parece complicado, si creemos a nuestros grandes medios de comunicación:

En Asia, los tibetanos tienen derecho. Pero no los iraquíes, ni los afganos.

En Oriente Medio, los israelíes tienen derecho. Pero no los palestinos, ni los kurdos.

En África, los coroneles mafiosos del Este del Congo tienen derecho, pero no el Sahara Occidental.

En América Latina las provincias ricas (de derechas) de Bolivia y de Venezuela tienen derecho. No lo tienen los indios de Chile, México, etc...

En los Balcanes, los albaneses de Kosovo tienen derecho, pero no los serbios de Kosovo, ni los de Bosnia.

En Europa occidental, los flamencos tendrían derecho, pero no los irlandeses del norte, ni los vascos, ni catalanes.

Complicado, en efecto. ¿Y si simplificáramos todo esto? No tendrían derecho a la autodeterminación más que los que están "con nosotros". Los otros, no.

Y, ya que estamos, sustituyamos la palabra "demócrata" por "con nosotros" y la palabra "terrorista" por "contra nosotros".

La política es sencilla cuando se quiere.


Michell Collon

La cita electoral

Resten 48 hores,...












ZP o RJY?





Això s'ha convertit en una democràcia presidencialista en tota regla, si o no?



Sembla que no hi hagi més partits en aquesta Espanya tant profunda...



Apel·leu als principis, als pròpis valors, tots en tenim. Cal anar a trobar-los. No al bipartidisme espanyol, per repugnant.



Últimament només faig que veure merda sortir per la tele, pels mitjans espanyols dels debats cara a cara, Rajoy - ZP, au va! I què se n'ha fet de la democràcia?




Multipartidisme o una esquerra amb força!



Una abraçada

Escrivint des de la Uni

Avui escric des de la Universitat. Acabo de sortir de classe de Relacions Internacionals, tot plantejant-me una serie de dubtes i neguits sobre el món en general.

Primer he anat a veure el professor Soriano al seu despatx per consultar unes notes de les pràctiques i tot seguit li he preguntat sobre temes de l'actualitat internacional que em preocupen. Tot molt interessant i ben contrastat, ha durat poc per be que hem acabat parlant de les possibles sortides al món laboral que pot tenir un futur especialista en Relacions Internacionals (en el cas que faci el Màster).

Ja m'he perdut. Per on anàvem? ah si, a classe hem parlat sobre l'actualitat política internacional com sempre a cada inici de classe, dos cops per setmana (dimarts i divendres) - no pretenc pas que us apreneu el meu horari -. Avui tocava el tema Chávez (molt comentat últimament), Putin i un altre apunt sobre l'Agència de Seguretat Nacional Nord-Americana que ha elaborat un informe desacreditant el discurs de política exterior de Bush, és a dir, que ha desmentit que Iran estigui en possessió d'armes nuclears o en tingui la capacitat o la voluntat de crear-ne. Parlant en plata, que no aquest cop no s'utilitzarà aquesta excusa per a un possible atac o invasió genocida a l'Estat veï d'Irak. Si aquesta excusa no funciona, alguna altra en trobarà l'administració de Bush si aconsegueix vèncer a les pròximes presidencials del 2008, cosa que té ben fotuda si Hillary Clinton presenta un canvi de govern amb cara i ulls i un projecte més humà per al món, respectant els països pobres i subdesenvolupats i per descomptat, respectant tots els individus.

De ben segur que la seva política exterior, social-demòcrata farà recuperar una imatge dels Estats Units molt desgastada en els últims anys per la pèssima actuació de l'administració republicana de Bush.

També volia parlar sobre Chávez i el seu plebiscit al poble del cap de setmana passat, però crec que necessitaré una entrada a part per a desenvolupar el contingut de les meves reflexions. Tot i no ser un personatge gaire aclamat per la societat internacional, Chávez és un home que per les seves pròpies vivències (com per exemple el cop d'Estat sofert essent el president electe, legítim de Veneçuela), la seva especial trajectòria de vida i per haver-se influït en pensadors actuals que considero molt bons (com per exemple Noam Chomsky, del qual en va recomanar l'últim llibre el 20 de setembre de 2006 a l'Assamblea General de l'ONU, Nova York, que té per títol "Hegemonia i supervivència. El domini mundial dels Estats Units", 2004; mentre feia el discurs de benvinguda).
En aquest discurs es va produir una anècdota molt curiosa que si us ve de gust podeu llegir i veure en el següent enllaç: revelión. org/noticia

Bé, avui ho deixaria aquí. Només vull donar una noticia personal: aquest matí he aprovat el carnet de conduir. Res més, petons a tothom!

La nómina de mi padre

(Artículo de Forges en El País)

'La nómina de mi padre en diciembre de 1979 era de 38.000 pesetas. Él trabajaba como peón en una obra. En ese mismo momento le ofrecieron comprar una casa. Le pedían un total de 500.000 pesetas por ella. Decidió no arriesgar y continuar viviendo en régimen de alquiler, en unas condiciones muy buenas. Se trataba de una casa modesta pero muy bien ubicada, en pleno centro de un pueblo cercano a Barcelona. A los pocos meses mi padre y mi madre compraron un terreno en otro pueblo de la misma provincia y en menos de cinco años de esfuerzo ya habían levantado y pagado una vivienda de 120m2.
Han pasado 27 años. En 2006 y en el mismo pueblo donde viven, un piso modesto de 75m2 a las afueras no se encuentra por menos de 35 millones de pesetas, y estoy siendo muy generoso.En el año 1979 el coste de un piso era del orden de 14 mensualidades de un peón de obra 38.000 pts/mes x 14 meses = 532.000pts. El sueldo en 2006 de un universitario recién titulado en ingeniería informática sin experiencia profesional no llega a las 200.000 pesetas mensuales. En el año 2006 una vivienda modesta cuesta 175 mensualidades (14 anualidades!!!!) de un ingeniero informático. 200.000 pts/mes x 175 meses=35.000.000 pts. Los jóvenes de hoy necesitaríamos cobrar 2,5 millones de pesetas mensuales para estar en igualdad de condiciones con nuestros padres que compraron una vivienda a principios de los años 80. 2.500.000 pts/mes x 14 meses = 35 Mill. de pts. Los pisos en el año 2006 deberían costar 2,8 millones de pesetas para que los jóvenes de hoy estemos en igualdad de condiciones con nuestros padres en 1979. 200.000 pts/mes x 14 meses = 2.800.000 pts. No encuentro adjetivo alguno en el año 2006 para calificar lo que mi padre consideró arriesgado en 1979. Está claro que los pisos no van a pasar a costar de la noche a la mañana 30 veces menos, de 35 a 3 millones. También está claro que no voy a cobrar 2,5 millones de pesetas mensuales, por muy buen trabajo que encuentre y por muchos estudios que tenga. Lo primero que se le ocurre a uno es seguir viviendo en casa de sus padres y ahorrar el 100% del sueldo durante los próximos 14 años, para el año 2020 (yo rondaré ya los 40 años de edad) tendré el dinero suficiente para comprar una vivienda al coste del año 2006 pero, por supuesto, no al coste del año 2020. Evidentemente esta ocurrencia la desecha uno antes de hacer cualquier cálculo. Aunque un joven bienintencionado consiga ahorrar 2, 4 o 6 millones con mucho esfuerzo en pocos años, a día de hoy nunca podrán evitar:

1) Pedir un préstamo al banco a 40 o 50 años (si consigues ahorrar 2, 4 o 6 millones puedes reducir el período a 35 - 45 años, pero 5 años no suponen prácticamente nada cuando estamos hablando de medio siglo de pago). Te darás cuenta de que no vives en una democracia sino en una dictadura. El dictador no se llama Francisco Franco, sino La Caixa, BSCH, Banc de Sabadell o, en general, 'la banca'. Ni siquiera tendrás la libertad de decir lo que piensas a, por ejemplo, tu jefe, no vaya a ser que cierre el grifo y no puedas pagar al dictador.

2) La otra solución es pagar un alquiler de por vida. En este caso el dictador se llamará Juan García, José Pérez o Pablo el arrendador. La situación no es distinta a 1).
Después de esta reflexión ten la delicadeza de no decir a un joven que su problema es que no ahorra, eso fue válido para ti en 1979, incluso era valido para algunos jóvenes en 1999, pero no en 2006, en 2006 sólo consigues cargar con más impotencia, si cabe, al muchacho. El esfuerzo de nuestros padres, sin duda alguna admirable, no era estéril (podían obtener una vivienda de propiedad en un período de 5 años). El mismo esfuerzo realizado por nosotros, los hijos, sólo llega para quizá reducir en 5 años una hipoteca de medio siglo.

La vivienda nunca fue un objeto para enriquecerse, sino para vivir y es de lo poco material que sí necesitamos. La ley del libre mercado puede establecer el precio de los televisores de plasma al precio que quiera... yo no los compraré... pero nunca tuvimos que permitir que esa misma ley fijara el precio de la vivienda, porque todos Necesitamos vivir en una y no todos podemos pagarla. Los jóvenes, incluso aquellos que tenemos estudios superiores, no podemos competir'.

Forges, EL PAÍS, 2/5/2006

PER AQUEST MOTIU ES CONVOCA UNA MANIFESTACIÓ EL DISSABTE 23 DE NOVEMBRE A LES 17:00 h. A BARCELONA A LA PLAÇA CATALUNYA.

"No podemos volver a casa por navidad porque todavía no nos hemos marchado de ella."

DOCUMENTAL: THE WAR ON DEMOCRACY

THE WAR ON DEMOCRACY (1 h 34 min.)

En este documental John Pilger sugiere que, más allá de llevar la democracia a todo el mundo, como siempre proclama el Gobierno de EEUU, en realidad éste está haciendo todo lo posible para obstaculizar su avance. Pilger realiza entrevistas exclusivas con oficiales del gobierno americanos, incluyendo agentes que revelan por primera vez cómo la CIA ha desplegado y está desplegando su guerra particular en Latino América.

"El documental cuenta, sobre todo, una historia positiva: la del levantamiento de los movimientos sociales populares que han llevado al poder a gobiernos que han prometido enfrentarse a aquellos que controlan la riqueza nacional y al amo imperial. Venezuela ha tomado el liderazgo, y uno de los hitos de la película es una rara entrevista cara a cara con el presidente Hugo Chávez" (*).

(BBC Mundo) Reconocido y premiado a nivel mundial, Pilger, cuenta con una carrera periodística de casi medio siglo, ha recorrido el mundo y reportado conflictos en Vietnam, Camboya, Centroamérica, Sudáfrica, Irak y los territorios palestinos, entre otros lugares. El corresponsal de guerra es conocido por su impasible crítica a los gobiernos de Occidente, sus políticas militares y económicas y el impacto de las mismas en la vida de los más desposeídos.