Experiència al Sàhara

Amb tantes coses per dir, es fa difícil fer una síntesi de quatre línies de la millor setmana santa de la meva vida. Millor començar pel començament: un autocar ens porta a València el dia tres d’abril de 2009, a les deu de la nit agafem un Boeing 737-800 de la companyia Air Algérie, fem escala a Oran i tot seguit tornem a volar cap a Tindouf, el nostre destí final; situat al sud-oest d’Algèria. És negra nit, les estrelles es veuen amb claredat i els nostres nervis estan a flor de pell. La majoria de nosaltres acabem d’aterrar a un país nou, molt diferent de les comoditats i els avantatges de que gaudim habitualment. Ens condueixen amb camió cap al camp de refugiats sahrauís d’Auserd, creuant el desert en línia recta cap a l’est.

Després de menjar molta sorra i veure alguns camell solitaris, arribem a l’ajuntament d’Agüenit, mentre surt el sol descarreguem els paquets farcits de material sanitari i escolar, un total de quaranta-vuit caixes. Un jeep ens condueix a casa i ens fem una primera idea de com són les haimes, les construccions de fang i el paisatge desèrtic que les envolta, estem molt impressionats. Cap a les vuit ens disposem a dormir en una estança per a convidats, el lavabo fa molta pudor i el primer contacte amb la família és estrany. A les deu ja ens porten l’esmorzar, hem dormit 2 hores i sense més, mengem i prenem el te. Coneixem la família Ali: mare, fill i filla, cosins i tiets, diverses persones més que s’acomoden a la haima sense saber molt bé que representen, no parlen, fumen, beuen te i observen. Són amables i riuen, la Fideya, la filla gran de 21 anys, fa de traductora per a la família. Toquem la guitarra, ballem i aprenem la seva llengua, ens deixem fer henna a la mà i dinem a hores passades. A la tarda, l’expedició de trenta-vuit persones, visita l’escola i té el primer contacte amb els nens i nenes amb els quals viuran una experiència inoblidable d’una setmana. Més tard, visitem el mercat i fem les primeres compres amb dinars algerians. 

Constatem que, tot i tenir més mercaderies de les que ens pensàvem, la majoria de coses no són desitjables als ulls d’un europeu. Els comerciants i la gent ens saluden, són molt simpàtics amb nosaltres. Tornem a casa fent una passejada de deu minuts i el dia es va enfosquin, la lluna apareix, ens sentim cansats després de dos dies sense deteniment. Sopem, xerrem amb la família i dormim sobre un sòl encatifat, dur però còmode sota una manta gruixuda. Els dies es van anar succeint, a les 9 del matí cap a l’escola fins les 12 i a la tarda de 4 a 6, fent activitats de tota mena: torneig de futbol, gimcana, pintar samarretes, crear jocs de taula, ballar danses tradicionals, etc. La nostra rutina consistia en anar a l’escola matí i tarda, esmorzar, dinar i sopar a casa, normalment pasta, arròs o llegums amb salsa de tomàquet, oli i pebrot amb l’excelentíssima carn de camell. Les tardes les aprofitàvem per anar al mercat a adquirir bens: aigua, menjar i articles de regal. Trucàvem a les famílies des dels locutoris i fèiem passejades per l’immens campament. Un dia varem visitar l’hospital i l’última nit anàrem a les dunes, un lloc extremadament sensorial, màgic i sensual, incomparablement únic. 

Algun dia ens rentàvem el cap per l’acumulació de sorra, tot i així no ens sentíem bruts. Érem feliços perquè ens sentíem molt ben acollits, la misèria es convertia en estimació, la gent del carrer ens oferia entrar a prendre un te a casa seva, l’ambient era de pau, amor i amistat. Realment, posats a fer un judici de valor, és molt injust el que s’ha fet a aquest poble oprimit i oblidat, se’ls ha fet fora de la seva terra i se’ls ha pres la llibertat, se’ls ha condemnat a viure al pitjor desert africà on no hi creix ni un bri d’herba, més de 35 anys suportant i resistint els calors infernals de l’estiu i les freds frigorífiques dels hiverns. Amb una clara dependència humanitària de recursos, com per exemple d’aigua, que emmagatzemen en uns dipòsits particulars que amb sort reomplen cada dos mesos. Tot i així, els sahrauís no perden l’esperança de ser lliures allà on els pertoca. Tornar a trepitjar la seva terra és el seu dogma, governar-se a sí mateixos, ser reconeguts internacionalment, per fi, no viure més de forma provisional en un desert àrid i molt dificultós per la vida humana. Una gent que no és egoista, que dona tot el que té, que estima, que lluita, que sobreviu, només ens demana una cosa: que portem el seu missatge més enllà de les seves fronteres, que diguem no a l’ocupació marroquina del territori sahrauí i que cridem amb tota la nostra força VISCA EL SÀHARA LLIURE!

Expedició 3 a 11 d’abril de 2009

Projecte Sentmenat – Auserd