El tour de la vergonya

Els aficionats al ciclisme ja no sabem que pensar ni que dir davant de tants successos paranormals. En els últims anys el ciclisme s’ha tornat un circ on no han parat de gotejar grans ciclistes i no tant grans, però sempre de l’elit; la majoria d’ells per donar positiu en els innombrables anàlisis de sang i orina que es veuen obligats a fer. La gota que ha fet vessar el “vas” però, ha sigut l’expulsió de Michel Rasmussen, el líder i clar vencedor virtual de la present edició a falta de 4 etapes, havent superat ja l’alta muntanya (Alps i Pirineus), ningú podia imaginar una cosa com aquesta, Rasmussen ja acariciava amb les mans el seu títol de campió.

Des de que el Tour 2007 ha començat, no han parat de sortir positius per testosterona o transfusió de sang, a més d’uns quants absolts pel jutge, com Petacchi que no ha pogut participar enguany per estar pendent de judici per un cas de dopatge – resulta que era un medicament per a l’engostipat –. Enguany primer un alemany, després un italià i tot el seu equip fora de la ronda francesa, fa uns dies el gran Vinokurov que es va fotre un ‘xute’ impressionant per no sentir el dolor de la caiguda dels primers dies i poder fer un ‘repassón’ a tots els altres corredors a la contrarellotge. I per acabar el que ha passat ara amb Rasmussen, tot d’una molt més estrany. Es veu que s’ha vist obligat a retirar-se del Tour perquè va mentir sobre uns entrenaments secrets a Itàlia mentre ell deia que era a Mèxic, per tal de no passar els controls pertinents de la Federació Francesa de Ciclisme el mes passat, previs al Tour.

Quin embolic més gran! I ara què? Que hem de fer els aficionats al ciclisme si ens treuen tots els al·licients per veure aquesta meravella d’esport? Sense grans corredors, sense grans equips, sense líders, sense joc net. Això si, grans etapes les que ens han brindat aquest any els poc o molts bons corredors que hi havia al Tour: Contador, Evans, Valverde, Mayo, Kloden, Rasmussen, Vinokurov (aquests dos fora, el segon dopat), i un llarg etcétera... però que cada cop en queden menys (com Floyd Landis, Roberto Heras, etc.).

El Tour és molt dur, grans etapes, grans distàncies i gran velocitat. Jo de veritat entenc el dòping... amb aigua no es pugen 5 ports de 1era seguits (com diria el “Marc Duran”) i venint de 15 etapes molt dures ja de per sí... però per això caldria fer una reflexió del que volem amb aquest esport: etapes molt dures i espectacle i que els ciclistes acabin matxacats i hagin de recórrer al dòping per estar a primera línea o reduir el nombre d’etapes o les distancies i deixar que els ciclistes descansin més entre etapa i etapa, que no es xutin ni es transfusionin la sang... potser això seria més competitiu però no tant estimulant per a l’espectador...

Tot plegat és un tema complicat, el que està clar és que calen unir els esforços per conscienciar a tothom que dopar-se a l’esport és delicte (però que tampoc cal fer-ne un espectacle com ho fan al Tour – que si volen poden emmanillar als pobres corredors, així contribuiran a fer més gran el circ –). És una vergonya el dòping, és una vergonya aquest Tour. El ciclisme està en perill amb aquestes coses que passen, tornarà a ser el ciclisme un gran? Ara per ara li toquen hores baixes...

Una abraçada. Salut i no us dopeu!