Per no dir que jo tampoc en tinc...

Avui per fi, si. Ja tinc blog.

Avui m'he decidit, i ha sigut gràcies als meus amics universitàris en part i per en Toni Ibañez, de la blogogia catosfèrica per l'altre. Ell ni t'han sols ho sap, ni jo tan sols el coneixo. Ha sigut en un encreuament de blogs dels quals he anat a parar justament al seu benemèrit blog. Aqui li faig una mica de publicitat i és que de veritat la mereix. És un exemple com a blogger - o com s'escrigui la maleïda paraula -, i un model com a crític, escriptor o filòsof diari - el que sigui-. Vaja, tot d'una m'he dit quan visitava tant ostensibles pàgines web: ostres, si realment hi ha gent molt bona aqui.

I.. tot el que vulguis saber és a l'abast d'una sola tecla!! - cal saber buscar també -.

Als blogs la gent hi parla de tot, sovint critíca més que no pas crea - amb perdó -. Però el que he vist, que ha sigut poc però concís, m'ha agradat força. M'explicaré: el que he vist no té color. Això d'explaiar-se fent faltes d'ortografia o no, sabent explicar les coses o no, tenint un vocabulari polit i extens o limitar-te simplement a dir quatre paraules maldites com un jove d'aquests d'ara que tot li és vàlid per formar-se la pròpia personalitat intel·lectual - si se li pot dir així-, és rotundament magnífic.

M'ha agradat molt una entrada en especial d'en Toni Ibañez, amb la qual he reflexionat molt i m'ha donat ànims per a iniciar-me en aquest "mundillo" de la xarxa en viu, sense interferències d'intermediaris polítics, ni periodístics mediàtics. Aqui cadascú expressa el que pensa, el que sent i el que vol donar a conèixer a la resta de persones que s'escarxofen al seu moble d'oficina, davant del monitor lluminós TFT, amb la boca que li regalima per seguir sabent més i més d'allò que ha caçat a la red i ara és pressa fàcil; ben sucós, n'extirpa fins a l'última coma, punt i seguit, punt i final; però aquí no acaba la seva ambició de poder - "el saber és el poder" diuen... -. Cal seguir informat, per tant cal seguir llegint, escribint, informant, discutint, pensant, filtrant,... per a convertir-nos en allò que volem ser - no ens equivoquem -, allò que volem ser és allò que la societat espera de nosaltres. No voldrem ni regalada una valoració negativa de nosaltres per part dels nostres lectors, socis o companys.

Tu què vols ser? Jo res, tant sols em limito a contemplar i a opinar si cal, res més. No crec que a ningú se li acudeixi fer-li cas a un futur politóleg (que no polític), que estudia primer de Ciències Polítiques i de l'Administració a la Universitat Autònoma de Barcelona. Que ha nascut en una família de mestres d'escola i posterior professionalització d'un d'ells a l'ensenyament Secundari i Superior, on els seus noms tenen un lloc al seu poble natal, Sentmenat. - És complicat això d'escriure en un blog i a sobre fer-ho bé, si més no, tenir el càrreg de consciència que així és tal com ho has de fer -.

Per cert, l'artícle d'Ibañez és a la seu blog - anteriorment citat -, amb el nom d' "Els fenomens del bloc en català". Si l'autor em permet, que de ben segur que sí - almenys les lleis bloggeres que jo sàpiga no diuen res al respecte, tampoc ho he consultat, però suposo que amb la mateixa llibertat que pots citar a Webber o Durkheim en un artícle acadèmic, aquí també es pot fer el mateix. I si no, espero resposta de l'autor, ben cordial tanmateix -. Diu així Ibañez:

"[..]La moda bloguera condueix sovint al papanatisme. No és tan senzill escriure un post diari. La continuïtat és la clau de l’èxit. Molts comencen i duren tres dies. La majoria de blogs són abandonats. Els que persisteixen, no triguen a descobrir que cal ser molt disciplinat, que cal pencar, currar-s’ho de debò. Tenir coses a dir, no copiar notícies, no teclejar trivialitats. Dir coses amb cara i ulls, coses que demostrin que ets algú amb una opinió formada. Com a banc de proves per agafar ofici està bé. Diguem que bloguejar és una bona escola d’escriptura, una pedrera de futurs escriptors. El problema és que molta gent no té sentit del ridícul. Veuen que és fàcil obrir un blog i s’hi posen sense manies. Vinga, a bloguejar, que hi falta gent! Els meus alumnes, almenys, tenen la delicadesa de limitar-se als fotoblogs: fan fotos amb el mòbil i les pengen. D’aquí no passen. És d’agrair. Que tothom ho pugui fer no significa que tothom ho faci bé. Aquesta democratització que ofereix el blog és molt perillosa. No hi ha criteri de qualitat. Jo el tinc, però és el meu criteri. Sé el que busco, el que vull, el que exigeixo. Qui posa a cadascú al seu lloc? El temps. El temps i el reconeixement dels lectors. Però això també és força perillós: l’audiència no t’assegura la qualitat d’un producte. Mireu què passa a la tele. Si després arriba el reconeixement oficial de certes institucions que avalen la teva feina, millor que millor. [..]"

- Gràcies, estic molt d'acord, jo com a alumne jove també tinc un fotoblog, així vaig començar farà uns quatre anys amb la primera actualizació al novembre de 2003, prou precoç, amb 15 anys era pràcticament l'únic d'aquestes contrades. A hores d'ara ja s'ha convertit en una veritable fal·lera. Una moda sense precedents, però com totes les modes, algun dia pot i té el dret d'acabar-se.

Gràcies a tu, crec que avui ha arribat el moment de fer un pas més endavant, més madur, més conscient, més com li vulguis dir.

"[..] Gràcies als blogs la gent escriu (bé o malament, però escriu) i la gent llegeix. La joventut mai no havia escrit tant i mai no havia llegit tant com ara. Què escriuen i què llegeixen ja són figues d’un altre paner. No llegeixen llibres, esclar. Per això és tant important dignificar la catosfera. Necessitem bloguers i blogueres que escriguin bé, que tinguin consciència i cura de la llengua, que postegin continguts de qualitat. Necessitem blogs literaris i blogs no literaris. Calen blogs de tota mena perquè hi ha ciberlectors de tota mena.[..]"

Tot plegat m'ha fet respirar un bon rotllo inusual en els típics debats d'opinions polítics i socials, he percebut maneres de fer i valors amagats dins les persones d'aquesta societat amagada i obscura - internet -. Per avui ja acabo... que tan sols és la primera actualizació i ja m'en estic anant massa. Espero comentaris de tota mena de persones, moltes gràcies amics, lectors, socis, companys. Ja miraré de progressar més en el meu llenguatge blogosfèric, que reconec que és ínfim, però tot és temps, saber fer i tenir ànim per fer-ho. No decaure mai - és fàcil dir-ho, o no? -. Tu per sort ho tens ben assumit.

Petons a tothom,



Jaume Carbonell Fidalgo
de Sentmenat, el Vallès.