Assumirás la veu d'un poble

Assumirás la veu d’un poble,

I serà la veu del teu poble,

I seràs, per sempre, poble,

I patiràs, i esperaràs,

I aniràs sempre entre la pols,

Et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

No podràs escriure els poemes

I callaràs tota la nit

Mentre dormen les teues gents,

I tu sols estaràs despert,

I tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:

Et pariren per a vetlar

En la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

La paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

Sinó l’home assumint la pena

Del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,

De fer-te el nus de la corbata:

Seràs un poble, caminant

Entre una amarga polseguera,

Vida amunt i nacions amunt,

Una enaltida condició.

NO tot serà, però silenci.

Car diràs la paraula justa,

La diràs ne el moment just,

No diràs la teua paraula

Amb voluntat d’antologia,

Car la diràs honestament,

Iradament sense pensar

En ninguna posteritat,

Com no siga la del teu poble.

Pot ser et demanen o potser

Se’n riguen, potser et delaten;

Tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

De no ser res si no s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

Camines decididament.

Vicent Andrés Estellés (1924-1993),
poeta de l'Horta de València.

Recitat per Jaume Carbonell:
powered by ODEO